Esclaus d’un calendari absurd
Entre dimecres passat i demà hauran passat set dies durant els quals el Barça s’haurà jugat la Lliga i la Champions. Dimecres, contra el Sevilla, el Barça va fer un partit vibrant, amb el vigor de sostenidor push-up marca de la casa, que només té sentit si ajusta una matèria preexistent digna de ser ressaltada. Dissabte, en canvi, va perdre consistència no només al davant sinó també al darrere. Quan busquem les causes del desconcert, ens acostumem a perdre en espirals pseudocientífiques com dibuixos tàctics, rotacions i altres formes de sensatesa teòrica. És un esforç encomiable però potser ens hauríem de refiar més de les primeres impressions pràctiques, heretades dels nostres ancestres, que veien el futbol amb menys pretensions i més saviesa.
I si ho féssim potser parlaríem de com el calendari afecta els grans equips. O de quina manera el negoci del futbol obliga a renunciar a una part del seu potencial d’espectacle. Preservar el negoci inclou preservar les fitxes dels jugadors i els obliga a atendre compromisos en què no poden brillar amb una infal·libilitat contínua. Fins i tot els millors, com Messi, pateixen pèrdues de tensió i, malgrat els règims de cereals i el suplement espiritual de contribuir a causes tan nobles com la construcció d’un hospital, viuen fases discontínues. Com més ambició i presència tenen el jugador i el club a què pertany, més vulnerables són al calendari. Si no estem pendents de quines rotacions fan el Chelsea, el Bayern o el Juventus és perquè el Madrid i el Barça acaparen l’interès, no pas per morbositat sinó per jerarquia. Perquè l’interès també és una moneda en la borsa de la rendibilitat d’una indústria que, per mantenir pressupostos, sobreexplota els recursos.
En aquesta inèrcia suïcida, que imita la indústria financera o l’explotació de recursos naturals, acaba prevalent l’interès. En pocs anys no solament s’han multiplicat la quantitat de partits sinó que, a més a més, es concentren les fases finals en poques setmanes, de manera que els equips més visibles són els que estan més exposats. Exposats a què? Doncs a un nivell d’exigència paral·lel a l’atenció que busquen, que és, des de qualsevol punt de vista racional, monstruosa. En el cas de Messi, aquesta saturació té conseqüències menors, perquè el jugador fa tot el que pot fins i tot quan no pot i això arriba a l’espectador. En el cas de Neymar, en canvi, la intel·ligència del seu compromís amb el futbol és, igual que l’època que representa, més discutible. És com si el brasiler ja hagués assimilat que serà més ric i conegut explotant aquest tipus de visibilitat i assemblant-se a Justin Bieber que imitant Andrés Iniesta. Després de la gesta contra el PSG, Neymar va tenir la insòlita oportunitat de créixer en la mateixa proporció al resultat personalment obtingut. Dissabte, en canvi, va protagonitzar un episodi d’estultícia esportiva que el desautoritza com a referent, igual que quan, amb obscures intencions mercadotècniques, repeteix l’escena del canvi de botes.
Això vol dir que ens hem de vendre Neymar? No, però sí que vol dir que no és realista comptar amb ell com comptem amb Messi. I, tornant a la percepció primigènia del futbol, hauríem de
Que els candidats a guanyar la Lliga siguin tan irregulars deu voler dir alguna cosa
ser capaços d’admetre, com una veritat fàcil d’entendre, que el Barça no està fent mèrits per guanyar aquesta lliga (i que, per sort, tampoc és clar que el Real Madrid estigui situat en una posició més determinada). Que els dos candidats a guanyar la lliga siguin tan irregulars deu voler dir alguna cosa. El partit de demà? La indústria ja ha activat els mecanismes de les expectatives que, en forma d’aposta organitzada i omnipresent, tant amenitzen una espera que, d’altra banda, ja no és espera. En set dies haurem jugat partits decisius al Camp Nou, a Màlaga i a Torí i l’únic que podem fer és desitjar que demà totes les circumstàncies (de resistència, concentració, encert, arbitratge, determinació i sort) juguin a favor del Barça. I que, a diferència del que va passar dissabte, l’equip sí que es mereixi la victòria.