La crisi dels experts
L’auge dels populismes agafa els economistes desprevinguts
“Els experts econòmics coincideixen”. És una de les frases predilectes dels periodistes que escrivim articles com aquest. I, últimament, els experts coincideixen en una cosa una mica inquietant. Almenys per a ells: ningú no els fa cas.
Va passar amb el Brexit quan el 52% dels votants britànics van optar per sortir de la Unió Europea malgrat que només un de cada 22 economistes entrevistats en un sondeig del dominical The
Observer va donar suport a la sortida. Així mateix, el programa de Donald Trump va ser qualificat per la majoria dels economistes com a perillosament proteccionista i econòmicament analfabet. Però Trump ja està instal·lat a la Casa Blanca.
Els experts perden la seva influència i l’establishment econòmic
i polític adverteix sobre una onada alarmant de populisme. Però, per als joves autors del nou llibre, Econocracy: el perill de deixar l’economia als experts
(Manchester University Press, 2017), el problema resideix en la desconnexió radical entre una ciutadania, que ni tan sols entén el llenguatge elemental de l’economia, i una tecnocràcia formada en facultats que només ensenyen un esotèric pensament únic. En concret, les teories de l’escola neoclàssica, un model econòmic que, tot i estar amagat en una densa boira d’equacions algèbriques, és tan ideològic com qualsevol altre.
Per a Joe Earle, Cahal Moran i Zach Ward-Perkins, tots activistes d’un nou moviment estudiantil, que ja disposa de grups a 14 universitats britàniques i unes quantes a Europa, la crisi dels experts fins i tot pot ser motiu de celebració. “S’està donant un contraatac als experts a causa del fracàs d’una forma molt centralitzada d’entendre el que són les ciències econòmiques i l’economia”, diu Moran, de 26 anys, que estudia un postgrau en ciències econòmiques a la Universitat de Manchester.
Aquest innovador i atrevit moviment estudiantil, que va néixer el 2012 amb la creació del grup
Postcrac economics a Manchester –casualment, el bressol del capitalisme industrial– s’ha estès per les diverses universitats britàniques i a la resta d’Europa. Són rebels però tenen el suport moral d’economistes de prestigi com Andy Haldane, l’economista en cap del Banc d’Anglaterra, Ha Joon Chang de Cambridge, Robert Skidelsky, el biògraf de Keynes, Ann Pettifor, autor de La
producció de diners, el lingüista Noam Chomsky i Martin Wolf, guru macroeconòmic del Financial
Times. Els estudiants, ja incorporats en la campanya “Rethinking economics”, (replantejant les ciències econòmiques) reivindiquen la pluralitat en l’ensenyament de la disciplina, mitjançant la incorporació al currículum d’una àmplia gamma de teories heterodoxes i ortodoxes, de l’austríaca a la keynesiana, de la feminista a l’ecològica, actualment excloses.
També advoquen per la democratització de l’economia mitjançant programes populars d’alfabetització econòmica. Segons enquestes que el grup de Manchester va realitzar en col·laboració amb la firma de sondejos Yougov, la majoria de la població britànica no entén conceptes bàsics de l’economia com el PIB o la inflació. “Mitjançant programes d’educació, fa falta formar ciutadans economistes” –sostenen– dotats de prou coneixements per complir amb el consell de la famosa economista keynesiana de la Universitat de Cambridge, Joan Robinson: “Convé estudiar ciències econòmiques per evitar que els economistes t’enganyin”.
A Espanya, ja hi ha iniciatives d’aquest tipus. A la Universitat de Barcelona s’ha creat un grup d’estudiants que exigeixen més pluralitat en l’ensenyament. Així mateix, hi ha diverses iniciatives de formació ciutadana en les ciències econòmiques. “No hauríem de deixar el tema en mans d’experts que utilitzen un argot precisament per espantar la gent”, diu Ricardo Záldivar, catedràtic de la Universitat Carles III de Madrid que participa en una sèrie de programes de formació econòmica popular.
A l’hora de qüestionar el paper dels experts, no s’hauria de caure en la trampa de menysprear els coneixements per si mateix, adverteix Moran. “Aquest és un món complex i la perícia és necessaria però no hi ha un sol punt de vista econòmic”, recorda. Al capdavall, fins i tot els tècnics del mateix Fons Monetari Internacional (FMI) van quedar perplexos quan van veure com les seves advertències contra un excés d’austeritat a Europa van ser rebutjades per una opinió publica a diversos països, entre els quals hi ha el Regne Unit i Espanya, convençuda que el deute públic era el principal perill.
Els experts en economia –fins i tot els que pretenen “popularitzar” les ciències econòmiques com Steven Levitt, autor d’èxits de vendes com Freakonomics– solen presentar-se com a ments privilegiades que entenen les lleis immutables d’una economia que funciona de forma independent de la política. En realitat, expliquen, la idea d’una economia com un “concepte abstracte regit per lleis tècniques és un invent bastant recent”. Els economistes de principis del segle XX es van queixar que els polítics no els fessin cas. “Quan els economistes parlem, ens tenen menys respecte del que ens mereixem,” es va lamentar Irving Fisher el 1902.
En totes les eleccions generals celebrades entre el 1900 i el final de la Segona Guerra Mundial l’any 1945 la paraula economia només va aparèixer dues vegades en el programa electoral del partit guanyador. La situació ara –o almenys, fins a la irrupció dels
METODOLOGIA UNIVERSITÀRIA Un grup d’estudiants de Manchester denuncia el pensament únic
BRETXA AMB LA SOCIETAT
El Brexit i la victòria de Trump reflecteixen la pèrdua d’autoritat dels economistes
ESPANYA A la Universitat de Barcelona els joves exigeixen més pluralitat en l’ensenyament
MALESTAR SOCIAL
La societat tendeix a identificar els experts com una part de l’‘establishment’