“El Brexit és una reacció contra el govern de tecnòcrates i l’‘econocràcia’”

populismes– és la inversa. En l’últim manifest de David Cameron l’economia es va esmentar més de 60 vegades. Per això, és lògic pensar, segons els nous estudiants, que els economistes neoclàssics tenen tant poder en aquests moments perquè les seves recomanacions convenen als poders polítics, empresarials i bancaris.

Ara bé, la influència dels experts no seria tan greu si hi hagués una pluralitat d’idees a les facultats on es formen. Però “els experts del futur només aprenen una sola perspectiva (la neoclàssica) com si no n’hi hagués d’altres”, adverteixen els estudiants. Als exàmens de final de carrera, el 76% de les preguntes no exigeix pensament crític o independent, segons les seves investigacions a les universitats britàniques. A l’emblemàtica London School of Economics, planter d’un exèrcit d’“experts” globals, uns quants d’ells a Espanya, hi ha encara menys incentius per pensar críticament.

Les “ciències econòmiques són un mètode d’adoctrinament”, sentencien. Després de començar les seves carreres universitàries just després del col·lapse del sistema financer el 2008, els estudiants de Manchester confiaven que en algun moment els seus professors els parlarien de les causes i les conseqüències de la crisi. Però “a meitat de la carrera ens vam adonar que la nostra espera era en va”.

Les conseqüències de la bretxa entre una tecnocràcia versada únicament en l’economia neoclàssica i una massa de gent que no entén res acaba de posar-se de manifest de manera explosiva. Més que un rebuig d’Europa en si, “el Brexit és una reacció contra el govern de tecnòcrates i l’econocràcia”, assegura Joe Earle, un altre dels autors. “Posa de manifest el distanciament entre elits normalment metropolitanes, amos del llenguatge de les ciències econòmiques, i la resta del país que se sent exclòs i busca un altre llenguatge, el del nacionalisme i la sobirania”.

El Brexit no només revela el fracàs dels experts sinó també dels seus conceptes i indicadors. Per exemple, l’ús insistent de mesures estadístiques nacionals. Londres i el sud-est, les úniques regions angleses que van votar a favor de la UE són les úniques on el PIB per càpita és més gran ara que abans de la crisi financera. A la resta del país, se segueix per sota del nivell del 2007 . “Si no vius a Londres per què t’interessarà el que els experts diuen del creixement del PIB?” es pregunta Cahal. I així anem.