“Està més ben vist deixar-te explotar que dedicar-te a l’art”
Soc de Barcelona, de petit vaig viure a les barraques de la Barceloneta i vaig contreure poliomielitis. Soc dibuixant artístic amb la boca. Soc solter, sense fills: visc amb el meu germà bessó. Política? Més respecte a l’art i la cultura! Déu? Soc catòlic
Què està dibuixant? Rostres, anatomies, monstres, instruments, llocs, paisatges interiors... Tot el que imagino. I sempre amb bolígrafs de colors.
I amb la boca!
Sí, amb la boca. Col·loco una funda a l’extrem del bolígraf, el mossego amb els queixals... I dibuixo. Té més valor que si dibuixés amb les mans, crec jo!
Què li passa a les mans?
Tinc una discapacitat del 97%, no les puc fer servir a causa de la poliomielitis aguda que vaig contreure de petit, quan vivíem a les barraques de la Barceloneta...
Qui eren, els que hi vivien?
El meu pare, la mare, el meu germà bessó i jo, i sis germans més. Allà no hi havia higiene i jo m’ho emportava tot a la boca.
Era un nen inquiet.
Vaig emmalaltir als cinc anys, em van portar a l’hospital amb una febre altíssima. Vaig estar mort. Em van donar l’extremunció. Vaig obrir els ulls; però els meus tendons eren xiclet. El meu pare volia matar el metge amb un ganivet.
I ara!
Era exlegionari, impulsiu, i aquell metge incompetent
només m’havia donat un xarop per a la febre... Hi van seguir vuit operacions: malucs, taló d’Aquil·les, genolls..., en una de les quals se’m va desviar la columna vertebral.
Quin desastre.
Un malson de quiròfans i hospitals. Era un nen, em sentia molt sol, plorava perquè no era a casa... I em torturaven amb aquells ferros i corretges a les cames, que em nafraven. Vaig acabar en cadira de rodes: “No caminaràs mai”, em van sentenciar als 15 anys.
Recorda quan va començar a dibuixar?
Tenia sis anys, enguixat fins a coll. Una professora em va posar un llapis a la boca. I vaig començar, sobre un paper estès a la taula. Com ara; ho veus? Tenia facilitat... Però jo hauria estat músic.
Quin instrument hauria tocat?
Tots, com a director d’orquestra! Tinc la música dins el cervell des que vaig escoltar Mozart. La música clàssica és la meva passió i la meva inspiració. Veus aquest piano?
Sí.
El toca el meu germà bessó, que a més compon. Toca tot el dia, i jo dibuixo. Vivim junts en aquest pis. Ens inspirem mútuament, som molt creatius: fins i tot ens fa mal el cap, de vegades...
Està tot empaperat amb dibuixos seus... No els vull vendre al primer que passi, m’estimo més tenir-los aquí amb mi. La gent els mira per aquella finestra...
Els firma com Davel: què significa?
Els meus pintors favorits són Dalí i Velázquez: Da-Vel. M’agrada copiar-los. Les seves pinzellades són límpides, no com les de Goya.
I què em diu de Picasso?
Era molt creatiu, feia el que li venia de gust. Als creatius no ens agrada que ningú ens mani! Però a Espanya això costa molt...
Què vol dir?
Aquí la gent es burla de l’artista, està mal vist: “Aquest paio no pretendrà viure d’això que fa...”, pensen. Aquí està ben vist deixar-te explotar dotze hores al dia en una fàbrica, fent una tasca rutinària. Això, sí. Crear, no. Aquí cau neu..., però no qualla mai.
S’enfada...
No seria més valuós que una persona es realitzés i que aportés una cosa diferent al món? Jo ho crec, però això no val, a Espanya. A mi l’Estat espanyol em llança una almoina que no em permetria viure en aquest pis.
I qui l’ajuda?
L’Associació Mundial de Pintors amb la Boca i amb el Peu: som 800 artistes de 75 països. Des de la seu a Suïssa m’ingressen un sou mensual, i amb això visc.
A canvi de què?
D’enviar-los un quadre cada mes, per verificar que hi ha progrés, a la meva obra. L’associació la va fundar Erich Stegmann, un alemany també discapacitat per la pòlio, fa mig segle, i que pintava amb la boca. Tot un artista!
Qui és el seu favorit, en aquest ram?
Aquesta setmana vull conèixer Manuel Pa-rreño: sublim. Pinta amb el peu, a l’oli.
Per què prefereix els bolígrafs, vostè?
Soc més dibuixant que pintor. Sempre els porto a la butxaca superior de la camisa, els agafo amb la boca: vermell, blau cel, verd... I groc, el meu favorit, de la marca Force: és trist, ara deixaran de fabricar-lo.
Fins quan continuarà dibuixant?
Perdo visió i em fan mal les cervicals i l’esquena, em marejo... Però la creativitat és la meva salvació: dibuixo anatomies humanes i Cristos crucificats que expressen el meu propi dolor. Entenc bé Frida Kahlo...
Vostès fan un motor artístic, de l’adversitat...
“El que em dificulta, em fa millor”, és el meu lema.
I quin és el seu somni?
Viure amb el meu germà a Àustria, pàtria de la música clàssica, l’art, la cultura... Allà entenen que això és prosperitat. Aquí no, aquí has de pagar per fer art! Ara aquí només ens interessa la cuina i la pilota.
No sigui tan pessimista.
La cultura a Espanya no és que sigui a la corda fluixa, és que no hi ha corda! I un poble inculte es condemna a autodestruir-se.