L’alt preu d’una jaqueta verda
Sergio García viu un canvi vital per aconseguir el primer triomf en un ‘major’
El mateix dia que Severiano Ballesteros hauria fet 60 anys, la maledicció de Sergio García va desaparèixer, tot i que no hi va intervenir pas cap vareta. Simplement és el resultat, sense presses, de la serena transformació d’un jugador que va aconseguir el primer major després de 74 tornejos. I ho va fer en un escenari majestuós, el Masters d’Augusta. El primer que va fer Sergio García després d’embocar el putt que li va donar la victòria en el desempat va ser saludar Justin Rose, amb qui havia lliurat un duel passional, amb cops genials i errors lògics forçats pels nervis. Després va conversar amb els dos cadis i en acabat va tornar cap al públic, que aplaudia entusiasmat per un desenllaç que va fer justícia amb el castellonenc. Amb la gorra a la mà va saludar, va somriure i també va deixar escapar alguna llàgrima, perquè era el que tocava després de tants anys. Segons més tard es va abraçar amb la seva nòvia, Angela Akins, una persona també fonamental en el canvi que ha experimentat el golfista de Borriol aquests darrers anys.
“Havia perdut tantes oportunitats per guanyar que no vaig poder aprofitar, que també vaig pensar que potser els altres havien fet coses extraordinàries i no va ser possible”, va reconèixer Sergio García, que els últims anys havia capgirat la situació que vivia: “Pensant positivament, sabia que la meva vida continuava endavant”. I va ser així.
Després de quatre recorreguts, a mitjanit –hora catalana– tot continuava com diumenge abans de la jornada final, amb García i Rose empatats, aquesta vegada a 279 cops, 9 sota par. Tots dos havien desaprofitat alguna oportunitat o esmenat alguna situació molt complicada, com en el forat 13, quan el jugador de Borriol, de 37 anys, havia salvat un par molt complicat. La vida continua. Abans potser no ho hauria tingut tan clar, però va aguantar aquella situació, va aconseguir un birdie al 14 i després, al 15, va assolir l’eagle que el va igualar amb Rose i va acabar forçant el desempat després que el seu rival cometés un bogey al 16. “He estat molt tranquil a tota hora”, va explicar el castellonenc, una opinió molt oposada a la majoria dels seus admiradors, que temien sempre una desfeta del seu ídol. Però en aquesta oportunitat no va anar pas així.
Què ha passat perquè la història canviï de guió en aquest moment? Sergio García sabia, com abans, que la glòria l’esperava, que parlaria d’ell. Però en aquesta oportunitat va aguantar la pressió, no es va col·lapsar i va pensar exclusivament en el seu joc, en els seus cops. I, esclar, la tàctica
UNA ALTRA MENTALITAT “Durant molt de temps m’havia sentit incòmode a Augusta, fins que vaig fer les paus amb el torneig”
va funcionar.
“Seve, Txema i ara Sergio!!! Que bo!!! Vinga!!! Si ja era el meu ídol, ara encara més”, va escriure en el seu compte de Twitter Jon Rahm, que va ser víctima del que estava en joc en les dues jornades finals i va acabar amb una targeta de +3, a la posició 27.
“El meu canvi de mentalitat ha estat fonamental, no diré pas mentida. Durant molt de temps m’havia sentit incòmode a Augusta fins que fa tres o quatre anys vaig fer les paus amb el torneig. Llavors vaig pensar que al final et dona tant com et pren. Gràcies a això ara porto la jaqueta”, va comentar Sergio García, alliberat per fi de tot el patiment que l’havia acompanyat durant massa anys.
L’anàlisi del que representarà la victòria de Sergio García encara és molt precoç, però hi ha senyals molt esperançadors. Phil Mickelson, un dels esquerrans més genials, va obtenir el primer Masters amb 34 anys –tres menys que Sergio García–, un èxit que li va permetre iniciar una nova etapa en què ha acumulat, entre d’altres, dos Masters més, un PGA i també un Obert Britànic. D’alguna manera, amb la victòria d’abans-d’ahir contra Justin Rose, el castellonenc s’ha alliberat d’una gran responsabilitat i no és gratuït pensar que l’esperen altres títols de gran format.