París revela l’empremta africana en l’obra de Picasso
El Museu del Quai Branly recrea la influència de l’art primitiu en l’inventor del cubisme
El 1963 la galeria Vérité, de Canes, exposa objectes de la Costa d’Ivori. Picasso, convidat al vernissatge, desembarca dues hores abans i amb un gest senyala la sala: “Ho compro tot”. Ho explica Yves Le Fur, conservador del patrimoni Oceania del Museu Quai Branly - Jacques Chirac, de París, i comissari de Picasso primitiu, confrontació entre arts primeres (135 obres arribades de l’Àfrica, Oceania i Àsia, i 40 de la col·lecció del pintor) i un centenar de pintures, dibuixos i escultures del malagueny.
El que interessa a Le Four d’aquesta anècdota és que “Picasso s’emporta les obres a casa perquè la seva relació amb elles era íntima, vital, des del 1907, quan va visitar per primera vegada el futur Museu de l’Home del Trocadéro, a París, i de tornada al taller va modificar els esbossos de Les senyoretes d’Avinyó”.
En qualsevol cas, l’exposició és una lliçó d’història de l’art, però del segle XXI. Picasso primitiu ignora la correcció artística: no estableix un ordre de preeminència entre la figuració i l’abstracció, la monocromia i la policromia. Evidentment, el curiós visita la mostra per Picasso, incansable imant de públic, però sortirà amb la consciència que els paral·lels es toquen i que, per exemple, quan a Europa naixia la fotografia, s’insinuava l’impressionisme i Rodin s’embrutava les mans amb guix, cap al 1858 un tal Akati Ekplekendo acabava la seva Escultura dedicada a Gou.
A Branly, l’obra d’Ekplekendo dialoga amb La dona amb cotxet, que Picasso va firmar el 1950, gairebé un segle després, sense que una peça desmereixi l’altra. Le Four ho té clar : “M’agradaria que la confrontació acabés en empat i, sobretot, que la gent surti del museu amb la intenció de saber una mica més sobre aquest nou món de l’art que aquest museu explora”.
En aquest sentit, Picasso va ser un pioner: ho demostra la foto que li va fer Frank Gelett Burgess al seu taller del Bateau Lavoir parisenc, el 1908, envoltat d’obres africanes, per il·lustrar l’article Els homes salvatges de París, que va publicar el 5 de maig del 1910 a Architectural Records. I l’ampliació del fotomuntatge de Jean Harold, enviada a Picasso per Jean Cocteau –al darrere, el pintor hi va escriure “période nègre”– i també presentat a Branly, amb un Picasso vestit com un rei africà, confirma la seva identificació amb els mal anomenats primitius.
Le Four ha dividit la segona part de l’exposició en tres seccions. Arcaismes s’ocupa de “temàtiques relatives a la primitivitat i no al primitivisme, per subratllar, entre altres coses, que art negre i art català van tenir una importància semblant en l’obra de Picasso”.
A Metamorfosi hi apareixen al mateix nivell “materials, imaginari creatiu i assemblages destinats a modificar el cos, humà i animal”.
Finalment, Allò, “tot i que s’assimila Picasso a temàtiques de la forma a causa, per exemple, del cubisme, aquí es destaca la importància de les pulsions i l’instint en tota la seva creació”. Per a no iniciats en la passió psicoanalítica francesa, Allò remet a Freud : “Energia psíquica inconscient que té el seu origen en la pulsió de vida (libido) i de mort”.
La idea de Le Four: davant el desafiament del material i l’obra, Picasso i els seus col·legues no occidentals responen amb solucions plàstiques anàlogues. És a dir, que des del punt de vista de l’exposició, que és, a més, el que va presidir la creació del Quai Branly - Jacques Chirac, la primitivitat no és “una etapa de no desenvolupament, inferior, sinó una via d’accés als fonamentals més íntims i essencials de la humanitat”.
Si el Museu Picasso de París és un dels principals promotors de Picasso primitiu .La seva pròpia exposició, Olga Picasso –basada en Pablo, Olga i el seu fill Paul– és transcendental per als qui surten a l’obra inesgotable (experts parlen de més de 25.000 dibuixos i pintures) i a la doble o triple vida del pintor. Olga Khokhlova, esposa legal, va morir el 1955. Un dels seus tres nets, el discret i generós Bernard Ruiz Picasso, va aportar la documentació amb què la mostra il·lumina el període. Fa just un segle, a Roma, Khokhlova, ballarina de 26 anys, va enlluernar Picasso quan, amb Cocteau i Stravinsky, revoltaven el ballet, la música clàssica i l’escenografia. Diàguilev, mecenes i creador dels ballets russos, el va advertir així: “És russa, t’hi hauràs de casar”. Amb 36 anys, el pintor volia formar una família.
Filla d’un coronel de l’exèrcit imperial, Khokhlova no només va abandonar la seva prometedora carrera, sinó que aquell mateix 1917 va començar, per a la seva família –russos blancs, amb referència al color del braçalet que en el combat els distingia dels bolxevics– un llarg període de persecucions. Aquest seria l’origen de la seva malenconia.
En qualsevol cas, va arxivar la seva vida en un bagul marcat per les seves inicials, l’únic bé que va conservar després de la seva separació el 1935. “Quan el meu pare va morir, el 1975 –recorda Bernard Ruiz– vaig descobrir-ne el contingut. Una mina. I l’origen de l’exposició: 7.000 peces entre fotos –de Barcelona i Montecarlo i al taller de Boisgeloup que avui pertany a Bernard Ruiz–, cartes en francès i en rus, sabatilles de ball, un tutú, programes de ballet... Claus íntimes per a l’obra pública.