La icona del zapaterisme
EL zapaterisme ha quedat com un parèntesi en la història recent d’Espanya i del PSOE. Per a uns, va representar un intent de construir una societat més respectuosa amb qui és diferent. Per a d’altres, va ser la màxima expressió de la inconsistència i vacuïtat política. L’accés al poder de Zapatero va suposar una ruptura amb la vella guàrdia del PSOE, encara que el veterà Fouché del socialisme espanyol, Rubalcaba, mantingués –i encara conservi– tota la seva influència. El zapaterisme va ser una qüestió d’estil. De tarannà. Les seves formes s’allunyaven de l’aspror d’Aznar. L’obra de govern, en canvi, es va cenyir als cànons de la socialdemocràcia clàssica. En aquells anys dolços per als socialistes, Carme Chacón es va convertir en la icona del zapaterisme. Va aportar el punt de transgressió just.
Però va arribar la crisi. Es van ennuvolar les esperances i es van destruir les certeses. Una crisi que el president es va entossudir a no voler veure. El zapaterisme es va fer miques. No eren temps per al tarannà, i menys per a l’optimisme antropològic. L’enuig es va apoderar dels discursos. Chacón es va voler adaptar, va intuir que eren temps de missatges emocionals més que no pas de dades fredes. No li va faltar gosadia. Es va enfrontar al dirigent més astut de la política espanyola i va perdre. La societat havia trencat el seu idil·li amb el zapaterisme, que en plena recessió semblava una broma de mal gust. I la seva icona tampoc no va superar el daltabaix. El parèntesi del zapaterisme s’havia tancat.
Davant la sagnia del partit, l’expresident, convertit en gerro xinès, va unir forces amb González i Rubalcaba en suport de Susana Díaz, un producte “100% PSOE”. Perquè una cosa era el tarannà i una altra convertir el partit en una versió descafeïnada de Podem. Chacón va apostar per l’andalusa. Ironies de la política, ella i el seu mentor es van alinear amb els qui un dia van ser rivals. A Chacón li va costar aparcar ambicions. I malgrat els desenganys, qui sap si no hagués intentat viure de nou la passió de la política.