La fragilitat de la dona forta
A l’hora de dinar, la mateixa a què havia quedat amb un antic col·laborador seu, arribava a Ferraz el cos sense vida de Carme Chacón. Un fèretre petit. Vaig pensar en la seva estatura, en els seus talons quan passava revista a les tropes i presidia funerals oficials –i per contenir el plor es posava a pensar en persones de qui no es recordava mai del nom de pila, com Sarkozy–. També vaig pensar en els dos quilos que pesava amb dos mesos de vida. En el biberó de llet amb què, llavors, els seus pares intentaven que s’empassés alguna cosa. En els estius a Olula del Río, on una tribu de dones andaluses, àvia i ties, es desvivien per aconseguir que mengés una miajita. Allà el clima atenuava la seva asma i animava el seu cor lent. L’escàs sou dels joveníssims pares, en Baltasar i l’Esther, s’esfumava en telèfon i viatges. Anaven cada quinze dies a veure-la; llavors no hi havia autopista. I tornaven amb el maleter ple d’oli i tomàquets, però sense la nena. Fins que va començar a córrer. I ningú ja no la va poder parar.
Malgrat saber de la seva cardiopatia, els qui hagin conegut la Carme sabran com de fàcil era obviar la seva fragilitat. La seva actitud vital responia a la de dona que se’n surt de tot. “De seguida vaig tenir clar que havia de ser una dona molt forta. I crec que ho és tant en part per culpa nostra. Fins i tot ella m’ho ha retret: ‘Però què em dius ara, si m’has fet tu d’aquesta manera’. Vaig saber que havia de tenir una gran fortalesa perquè si es presentaven problemes de salut els havia de saber afrontar”. Així parlava Esther Piqueras, que ahir va acomiadar la seva filla, amb el seu marit, Baltasar Chacón, i tota la seva família, amb enteresa, orgullosos del seu pas intens tot i que curt per la vida.
Al saló de juntes de Ferraz arribaven corones de flors. Flotava un aire irreal. Rebia Javier Fernández, i polítics de tots els partits i la majoria dels exministres de Zapatero donaven el condol en privat a la família. “Soc més aviat desconfiat, però avui vull creure que tots els que són aquí, tots, han vingut perquè ho senten de debò”, em deia el pare. Tenaç i divertida, legalista i alhora intrèpida, la Carme abraçava la màxima flaubertiana: “Sempre m’he esforçat per arribar a l’ànima de les coses”. És una de les dones
més segures que he conegut en la meva vida. Amb tot, ahir no podia evitar mirar els seus camarades i pensar com alguns li van treure la dalla. Que carregós és haver de ventilar aquell tuf que desprèn l’etiqueta “dona ambiciosa” i que, en canvi, no es clava mai a un home. Chacón estava sobrepreparada, sovint a anys llum dels seus interlocutors. Quan preparava la tesi al Quebec, un dia va anar a classe. El termòmetre marcava trenta-cinc graus sota zero. La universitat estava tancada. No hi havia ningú més, només ella.
Després de despuntar en política, pocs estaven acostumats que una persona de trenta anys pogués esgrimir tantes lleis amb tant d’aplom en un debat televisiu. Els que la van anomenar grimpaire potser ignoraven que havia mamat la política des del bressol. L’avi anarquista, Paco Piqueras, la portava a Argelers a visitar els seus amics exiliats, i li ensenyava a tocar A las barricadas amb la flauta. Sempre va augurar grans plans per a la seva neta, però no la va votar mai.
Carme Chacón va trencar un tros de sostre. Va encapçalar una nova generació de polítiques fetes a si mateixes, meritocràcia en estat pur, sense privilegis ni endolls. Es deia que era el membre del Govern que millor representava l’Espanya civil, laica i lluitadora.
Poc després de convertir-se en la primera ministra de Defensa, el tinent coronel Jesús Gil, de protocol, em va assegurar: “És una dona que s’ha fet a si mateixa. Es mou formidablement, igual que si estigués greixada, predestinada”.
La família ho va viure com un xoc, ella, com un mandat on havia de donar-ho tot. Va traslladar la seva casa a un ministeri gris, amb el seu llavors marit, Miguel Barroso, i el petit Miquel; allà feia quotidià el que era excepcional. La seva germana Mireia em va revelar el que llavors van sentir a casa: “Va ser impactant que la meva germana arribés a ser ministra de Defensa amb un avi anarquista que va ser pres dels militars... Et dius: ‘Bé, què està passant, està canviant el món?’. Nosaltres vèiem una bandera espanyola i encara ens costava”.
Durant el seu mandat es va desviure per transportar el món militar a la societat civil: humanitzar-lo, acostar-lo i normalitzarlo. Després de viatjar per primera vegada a l’Afganistan, embarassada, el llavors rei Joan Carles la va felicitar per telèfon: “Amb dos collons, sí senyora, quins ous l’hi has posat a això”. La majoria dels seus viatges, durant els anys de Defensa, estaven desaconsellats pels seus metges.
Carme Chacón va convertir la seva derrota in extremis com a candidata a capitanejar el PSOE en una oportunitat. En lloc d’empetitir-se, va conquerir temps, va tornar a la universitat, va aconseguir una segona vida americana, i abans que res, va dedicar les seves hores més precioses al seu fill, disposada a esgotar cada dia igual que una copa de cava gelat i espurnejant, a temperatura Chacón.
Tenaç i divertida, la Carme abraçava la màxima flaubertiana: “Sempre m’he esforçat per arribar a l’ànima de les coses”