Podria haver frenat Podem?
La nit del 3 al 4 de febrer del 2012, una nit freda a Sevilla, els partidaris de la renovació generacional se’n van anar a dormir convençuts que Carme Chacón tenia a l’abast la secretaria general del PSOE. Havia aconseguit suports fonamentals. Els amfitrions, el president andalús José Antonio Griñán, i la seva jove guàrdia pretoriana, Susana Díaz i Mario Jiménez, la protegien. Els números sortien.
Carme Chacón –Carmen, en aquella campanya– estava a punt de guanyar el 38è congrés socialista, però aquella nit Gaspar Zarrías amb prou feines va dormir. El veterà dirigent de Jaén, antic visir de Manuel Chaves, un home que no traïria mai Felipe González, va visitar, habitació per habitació, molts delegats andalusos –el congrés es feia a l’hotel Renacimiento– per demanar-los que canviessin de vot. Amb el mòbil i una llibreta, també es va moure en la mateixa direcció José Blanco, el gallec que va fer guanyar Zapatero i que ara donava suport a Alfredo Pérez Rubalcaba. Unes setmanes abans, Alfonso Guerra havia recorregut diverses agrupacions andaluses per demanar el vot pel candidat sènior. Chacón no va fer realitat el seu somni per 22 vots.
Pérez Rubalcaba va guanyar per un petit marge, després d’haver promès que no permetria que el PSOE es convertís en una “productora de televisió”, en al·lusió a La Sexta, el canal fundat pels amics de Miguel Barroso, aleshores marit de Chacón. Dues maneres de concebre la fàbrica de la política es van enfrontar a Sevilla.
La Sexta esperava Chacón, abans que aparegués Pablo Iglesias. L’exministra de Defensa era l’única persona de l’equip de Zapatero que podia intentar el rescat del vot jove decebut amb el PSOE. Aquest era el projecte. Interceptar la decepció amb un discurs de tonalitats radicals, alhora que identificat amb els senyals tradicionals del PSOE, sense cap mena de complicitat amb el sobiranisme català, ja en ascens. El cercle de Chacón llegia les enquestes i intuïa que a Espanya passaria alguna cosa greu.
Chacón aspirava a una cosa gairebé impossible: capgirar la decepció dels joves que van votar Zapatero
La fractura generacional s’estava engrandint.
Van perdre el congrés, i el buit –enorme, clamorós– el va ocupar un jove de Vallecas disposat a trencar-se la cara en els platós de televisió, que el febrer del 2012 encara somiava amb modernitzar Esquerra Unida.
La secretària general Chacón podria haver evitat la fulgurant eclosió de Podem? És difícil afirmar-ho. González i Rubalcaba van defensar els ancoratges clàssics del partit, i el 2014 van fer un gran servei a l’Estat espanyol. González va acabar de convèncer el rei Joan Carles de la conveniència de l’abdicació i Rubalcaba va fer l’impecable discurs de suport socialista al relleu a la Corona. Era possible interceptar Podem i alhora protegir la monarquia parlamentària? És difícil respondre a aquesta pregunta.
Materials per a la història que deixa la prematura mort de Carme Chacón, voluntat de ferro, personatge de Stendhal.