La mort de Chacón interromp l’artesania de la pau

La mort de Carme Chacón ha alterat l’agenda politicomediàtica i ha interromput la campanya de beatificació d’Artesans per la pau, un nom que només té sentit si es pronuncia imitant Jimmy Carter menjant llimones podrides. La consternació mai s’havia expressat amb una voluntat tan quantitativa. Les xarxes socials propicien un caos de condolences que, sense filtres, fan emergir reaccions incompatibles. En aquestes condicions, la privacitat i el silenci són impossibles. Fer un tuit de condol ja no és un reflex privat, sinó que pretén ser opinió publicada. El trending topic vampiritza la necrològica i barreja misèria, emoció, odi, dades objectives i maldats escatològiques. Twitter i Facebook són plataformes tan salvatges que els familiars, amics, companys i votants de Chacón han de sentir al clatell l’alè d’una massa heterogènia de pertorbats o d’idòlatres que, en nom de la nova dictadura de l’empatia, exigeixen el seu dret a participar en el funeral virtual.

Unes hores abans Gabriel Rufián va passar per Sábado

Deluxe (Telecinco) i en va sortir reforçat, sense cap esgarrinxada. L’espectacle va destil·lar un alt voltatge lisèrgic quan Nieves (pausa dramàtica) Herrero va atribuir l’arribada de la democràcia al rei Joan Carles, o quan Rufián es va definir com a admirador de Cesk Freixes i de David Bisbal. Més que eclèctic, Rufián és musicalment ecumènic. Perquè ningú el confongui amb un finalista bocamoll de Gran Hermano, Rufián també va deixar clar que li agradava la ironia, el sarcasme i (sic) la finezza , i que dir-li gàngster a un gàngster és “empíric”. Quan, aplicant l’oratòria del Sálvame, els contertulians el van voler collar, Rufián els va torejar amb veròniques apreses a les tertúlies de 13 TV. Mètode: abaixar el to i, com una lletania de missa ortodoxa, repetir “acabo, acabo” per desactivar el verí de la interpel·lació i distanciar-se’n amb condescendència. Però, encara que tot estigui preparat, la tele deixa un marge per moments de fugaç autenticitat, com la química que es va establir entre Jorge Javier Vázquez i Rufián. Eren conscients que havien tingut destins intercanviables, que havien superat la pitjor dimensió de la denominació d’origen xarnego i que tenien l’oportunitat de, en prime time, enfotre’s de molts prejudicis classistes. ¿Per què les teles s’estimen més entrevistar Rufián que Joan Tardà? Perquè, igual que en el cas de Pablo Iglesias, l’estil de Rufián dona beneficis d’audiència i crea menys problemes que altres veus més argumentadores i subversives, però infinitament més avorrides i menys preparades per complir les lleis de l’entreteniment.

Rufián va sortir de Telecinco reforçat, sense cap esgarrinxada