Pisos turístics controlats
TOTA activitat mercantil ha d’estar subjecta a la legislació vigent en el seu sector. Això val també, naturalment, per al lloguer de pisos turístics. Segons dades d’un estudi difós l’any passat per l’Ajuntament, el 40% dels pisos turístics de Barcelona són il·legals. Si el percentatge és fiable, això significa que al voltant de 10.000 habitatges que són llogats a turistes escapen als controls legals. Es tracta d’una quantitat voluminosa, que no es pot ignorar ni passar per alt. Perquè seria injust que els propietaris que treuen un rèdit entre dues i quatre vegades superior al que els donaria un lloguer convencional no tributin com cal. I perquè constituiria un greuge comparatiu inadmissible per als que sí que contribueixen.
Conscient d’aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona està redoblant els seus esforços perquè els qui lloguen apartaments als turistes al marge de la llei s’avinguin a regularitzar-los. Les crides han estat, en aquest sentit, reiterades. Però els resultats d’aquesta política són fins ara insuficients, si no en el sentit de la mesura, sí almenys en el seu abast final. Per això l’Ajuntament de la capital catalana acaba d’augmentar el nombre de detectius –el Consistori els anomena, d’una manera eufemística, visualitzadors–, la comesa dels quals consisteix a descobrir aquells pisos que s’utilitzen amb finalitats turístiques mirant de defugir les seves responsabilitats fiscals.
Des que va accedir a l’alcaldia, fa ja gairebé dos anys, BComú ha emprès una campanya per contenir el creixement de l’activitat comercial relacionada amb el turisme, que a Barcelona s’estima desbocat. La seva primera mesura de mandat, i potser la més significativa, va ser l’adopció d’una moratòria turística, per la qual quedava congelada la concessió de llicències per a noves places, ja fos en hotels o en pisos.
Aquella mesura va suscitar les comprensibles reserves al sector. El nivell idoni d’explotació turística de la ciutat és opinable. Per alguns, determinades zones de Barcelona estan desbordades i voregen ja la desnaturalització, atès l’allau de turistes que, en qualsevol estació de l’any, les ocupen, per la qual cosa caldria controlar millor certes pràctiques. Per d’altres, la possibilitat d’obtenir recursos d’aquesta activitat, i més encara de fer-ho en temps de crisi i de destrucció del teixit productiu, és benvinguda i irrenunciable.
Val a dir que uns i altres tenen les seves raons. Però resulta perfectament comprensible que l’Ajuntament vetlli pel compliment de la llei i pel principi d’igualtat d’oportunitats entre els que s’han aventurat en aquest sector d’activitat.