Un experiment mental
Amb la crisi hem desempolsegat una vella idea, la renda bàsica universal (RBU), que consisteix, com sabem, que cada ciutadà, ric o pobre, percebi una quantitat mensual no menyspreable sense que hagi d’acreditar necessitat. El concepte té importància en un país com Espanya, on la crisi ha deixat molta gent en situació precària i amb perspectives pobres, sotmesa a una enorme incertesa sobre el seu futur. En aquestes circumstàncies no hi ha cap dubte que la idea de l’RBU té atractiu, però hem de preguntar-nos si és la millor manera d’abordar el problema de l’ajuda als més desfavorits.
Un experiment mental ens ajudarà en la nostra tasca. Imaginem que l’RBU s’ha implantat al nostre país. El primer dia de cada mes, cada ciutadà rep un xec per una quantitat apreciable. Posem-nos ara en la pell d’algú que veritablement el necessita perquè no té cap altre ingrés: és un aturat, un discapacitat, pateix alguna drogoaddicció, un cúmul de circumstàncies adverses l’ha deixat al carrer, ha d’enfrontar-se sol (més aviat sola) a la manutenció i a la cura d’un fill..., el que li sembli al lector. Què pot fer amb els diners? No hi ha serveis socials; ningú no li donarà un cop de mà per reinserir-lo en la societat; encara que podrà comprar-se la medicació que l’ajudi a sortir de la seva addicció, ningú no li donarà suport per suplir l’inevitable flaqueig de la voluntat; ningú no li dirà que ell val; ningú no l’ajudarà en el difícil procés de tornar a conviure. No: tota aquesta pesada burocràcia que anomenem l’Estat de benestar ha desaparegut, i l’estalvi ha anat precisament a finançar l’RBU, perquè els qui la proposen pretenen que el xec substitueixi totes, o gairebé totes, les formes d’ajuda als més desfavorits. No fa falta gaire imaginació per veure que el resultat de l’experiment seria una catàstrofe. Ni tan sols perpetuaria l’statu quo: agreujaria la misèria dels presumptes beneficiaris, que, en la seva desesperació, es gastarien els diners en el que menys els convé.
L’experiment ens ajuda a descobrir qui són els defensors del projecte: alguns van de bona fe, i conceben l’RBU com el que no és: una ajuda complementària a les altres. Els que sí que saben en què consisteix es divideixen en dos grups: uns estan disposats al que sigui amb tal d’aconseguir que l’Estat surti del mig; d’altres volen que l’almoina de l’RBU els autoritzi a enriquir-se com puguin i fins i tot a costa de la destrucció de llocs de treball que la tecnologia convertirà en superflus. En resum: defensa l’RBU qui vol apartar la vista d’una vegada dels problemes socials i apaivagar la veueta de la seva consciència.
El veritable problema de l’RBU no és el seu cost, ni la hipotètica creació d’una classe parasitària: és que la proposta, inspirada per l’egoisme, ataca símptomes i no causes, i pretén que una solució senzilla posi fi a un problema molt complex.
L’RBU no farà res per eliminar dues causes principals de pobresa, l’atur i la desaparició de la família tradicional. Encara que és preferible pensar en la pobresa com una condició global, sense descompondre-la en alimentària, energètica i d’altres, no és menys cert que els pobres no són una substància homogènia, al contrari: la seva pobresa té orígens diferents, les seves necessitats són diferents, ho són les seves capacitats. L’ajuda que requereixen consisteix en processos que es desenvolupen al llarg del temps, sovint de molt de temps, i va canviant de naturalesa: rehabilitació, formació, inserció, seguiment, cooperació familiar, segons els casos. Components essencials de l’ajuda són el contacte humà i el suport, que imorten més que el socors material en un país com el nostre. L’administració de l’Estat de benestar no és només burocràcia, té també el seu costat amable; el xec de l’RBU, en canvi, no. Si l’Estat de benestar és complex, és perquè els problemes que vol abordar ho són.
La situació que l’RBU pretén millorar és real, i ens enfronta a dos problemes: el de reformar l’Estat de benestar per fer-lo més eficient alhora que més humà, i el de reorientar la nostra economia de manera que en ella sigui més fàcil satisfer una necessitat vital com és la feina. Tots dos són problemes amb moltes arestes, que requereixen mesures lentes, grises, minucioses, que requereixen el compromís de tots, perquè impliquen renúncies i requereixen consens: problemes, en fi, propis d’economies madures... o potser de societats velles. Un principi ens ajuda a perseverar: cal proposar-se eliminar l’atur i la pobresa, no només administrar-los. Sempre hi haurà pobres, però el que tenim al davant podria deixar de ser-ho amb la nostra ajuda, i això és el que compta. Una cosa semblant pot dirse de qui no té feina. La nostra societat no serà sana mentre no pugui aplicar-se amb la consciència tranquil·la l’antiga màxima: que el que no treballi no mengi. És una cosa possible, però encara ens queda molt lluny.
La renda bàsica universal ataca símptomes i no causes, i pretén que una solució senzilla elimini un problema complex