La nit espanyola
L’estructura política espanyola es troba a les portes de la troballa d’un antídot per a la seva consciència, ara en crisi, en un moment en què el paisatge espanyol es disputa entre aquells que s’acosten per decidir i dictar fins on arriba i aquells que fan l’esforç per comprendre el paisatge que marquen els altres. José Ortega y Gasset va dir: “No existeix, doncs, una altra manera de comprendre íntegrament el proïsme que esforçar-se a reconstruir i endevinar el seu paisatge, el món cap al qual es dirigeix i amb qui està en diàleg vital”. La incomoditat amb la qüestió nacional espanyola és el producte de la certesa que tant d’esforç unificador no ha donat els seus fruits. Aquesta incomoditat travessa tot Espanya, des d’Irun a Tarifa, des de Portbou a Toro. Aquesta relliscosa paraula, Espanya, fa lustres que està rebent les ires de tots. El pes de la història de la nació espanyola és com aquestes pesades campanes que ja no poden ser sostingudes pels malmesos campanars de les esglésies i que, si no es reparen, acabaran vençudes pel temps deixant en el seu lloc una ruïna. El seu pes només s’alleujarà quan Espanya es vegi amb prou força per reformar la seva estructura, i només pot fer-ho sobre la base d’admetre el paisatge dels altres.
Espanya sempre ha basculat, com un metrònom, entre progressistes i reaccionaris, lliurepensadors i tradicionalistes, moderns i antimoderns, per dirimir les disputes del passat, determinar l’acció del present i definir un projecte de futur. Un futur que sembla no conduir a res si Espanya no domina les seves pulsions de divisió.
No obstant això, encara que pugui semblar el contrari, ens trobem davant d’un moment òptim per posar en marxa un diàleg fèrtil entre paisatges i realitats. Estem sortint de la crisi, com certifica l’Estat amb la promesa d’inversions, i ens trobem amb un dels governs més estables d’una Europa dividida per la lepenització dels esperits. Tots els partits que poden influir, com són el PP, el PSOE i Ciutadans, saben que s’han d’emprendre reformes profundes per seguir dotant de sentit institucional la nació. En aquest context és necessari emprendre la tasca d’endevinar el paisatge dels altres. Per fer-ho serà necessària la dimensió econòmica, així com comprendre les raons de fons que expressa una bona part de la societat catalana en exigir que el seu paisatge sigui reconegut.