Síria i els sirians
Que ningú no s’enganyi: la més petita manifestació d’intolerància és conceptualment el mateix que el fanatisme, per aquí comença tot
ASíria, el Govern bombardeja amb armes químiques. Com a resposta, el president dels Estats Units bombardeja amb míssils un aeròdrom sirià, advertint abans Putin de la seva decisió per tal –és de suposar– que els russos tinguessin temps de retirar els seus avions de la base bombardejada. Tot plegat, molt aparatós però no suficient com per amagar la gran hipocresia en què es mou la gran política quan es tracta de fer front al conflicte que està destrossant un país –Síria– i que projecta el seu drama pràcticament a tot el món.
Entretant, milers de ciutadans moren sense saber perquè, en una lluita incomprensible de faccions i venjances que no se sap ben bé d’on venen ni qui les provoca. Uns moren, altres fugen i, fins i tot, els que maten o expulsen no saben perquè ataquen i persegueixen. El fanatisme encega de tal manera que, al final, tothom és enemic. És la bogeria de la irracionalitat, alimentada per l’odi, la mentida, la desesperació. I la resposta del líder d’Occident és més bombes que, en aquesta ocasió, son aplaudides per tot el món del seu entorn. Rússia s’enfada, però amb la boca petita; la Xina ho denuncia tot pensant com treure’n profit. I la ONU constata un cop més que no té capacitat –ni potser voluntat– per frenar tanta barbàrie.
Realment, la condició humana manifesta molt sovint, al llarg de la història, la seva capacitat destructiva. Crear l’odi és molt més fàcil que valorar la pau; i quan es mira cap enrere es contempla amb esgarrifança que els humans hem escrit més pàgines de barbàrie que de convivència; ens ha agradat més condemnar que respectar; hem practicat amb entusiasme la intolerància abans que aprendre a conviure.
I ara, a Síria, la història es retroba amb les seves pitjors experiències. Certament, Síria no és l’escenari únic que cal contemplar. A Suècia, la bogeria també mata, com ho feia fa pocs dies a Londres. I posar punt i final a aquesta situació no serà fàcil ni podrà ser ràpid. Però tothom sap que el camí no és el que s’està seguint en aquest moment. Ni tampoc és fàcil aconsellar ni proposar; tot és molt complicat. Però Europa sacseja més la seva consciència patint pels refugiats que ocupant-se de com i què cal fer per actuar sobre les causes del conflicte. És més, tant a França com a d’altres països europeus, són molts els que pretenen treure profit sectari del problema, per atiar passions i confrontacions que alimentin les seves aspiracions xenòfobes.
Però el que sembla més inexplicable és que el record de les pàgines tristes de la història no és tan llunyà. No cal buscar-lo en vells llibres ni en revistes antigues. Tot és molt més proper del que s’explica; tot era abans d’ahir i a vegades, fins i tot, ahir mateix. I quan es mira aquest passat es veu com tot va començar per petites coses; i que la suma d’aquestes petites coses es va convertir en un gran drama. Absurd, incomprensible, però cert. Cal sempre tornar-ho a repetir?
La intolerància, que està en l’origen de tot el que està passant, és un fenomen global. Alguns països la viuen de manera molt dramàtica i directa. Però d’intolerància n’hi ha per tot arreu. Es denuncia la que està lluny, però es justifica la propera sense comprendre que aquí hi ha l’origen de tota la conflictivitat del món. Que ningú no s’enganyi: la més petita manifestació d’intolerància és conceptualment el mateix que el fanatisme. Per aquí comença tot. Pensem menys en Síria i més amb els sirians!