Cuida els taxistes
Cuida els taxistes. Hi va haver un dia que eren com tu. No intentaven entendre les obres de les Glòries ni temien arribar a casa i trobar-se un carril bici entre la cuina i el lavabo. Hi va haver un dia que no lliuraven comissions als bancs pels pagaments amb targeta de quatre euros ni aguantaven borratxos a la part del darrere del cotxe. Cuida els taxistes perquè ells regulen la intolerància de la teva ciutat, l’atzar i els xamfrans generadors de turistes britàniques descalces. Cuida’ls perquè no en tots els cotxes pots fer un canvi integral de roba, llançar el paper del xiclet a terra i conèixer de primera mà els plans de Trump a Síria. Cuida’ls. Perquè una societat que adora els bombers i odia els taxistes és un lavabo sense desguàs. Els bombers baixen gatets dels arbres i apaguen incendis els seixanta o vuitanta dies feiners per bomber que tenen. Els taxistes són homes màquina als quals s’imposa que descansin dos dies setmanals. Cuida els taxistes perquè hi va haver un dia que eren com tu. Perquè també volien tenir família i canvi de cinquanta euros.
Cuida els taxistes. Hi va haver un dia que no volien atropellar-te. No volien evitar que la teva existència acabés en un asil o en un passadís d’hospital. El taxista és la procreació aleatòria i sexual en un món que vol ser clonat. El taxi evita que s’esclafi la individualitat en aquesta societat. Que et delectis en el Mobile World Congress i en l’auto-complaença. Un taxista és el teu Mister Hyde, el teu Garfunkel, la teva parella molesta i decebuda per històries mai revelades. I és que has de cuidar els taxistes perquè hi va haver un dia que eren rostres pàl·lids com tu. Un taxista és un ésser solitari tancat en un univers particular. Un taxista no té habitació pròpia per escriure el seu diari i sí, en canvi, una feina duríssima. El trànsit endimoniat d’una metròpoli, estar enganxat a un motor, el desequilibri psíquic de la solitud i l’alteritat dels passatgers. És Ahab. És Shane. És Dylan sempre de gira. Els taxistes vaguen com apatxes per la teva ciutat sense destí fix, atacats per una maledicció prometeica: cada dia és el mateix dia i et faran xixines. Un taxista és pur nihilisme. Un taxista porta dins seu Van Morrison, Van Damme i Van Bommel. Un taxista suporta les teves preocupacions,
Hi va haver un dia que eren com tu; no intentaven entendre les obres de les Glòries
les teves mentides, les teves trucades al mòbil, les teves ganes de ser l’amo del tros. Un taxista relativitza els teus pecats quan expressa amb total llibertat l’objecte del seu odi: alcaldes, arquitectes, advocats i pallassos argentins als semàfors. Una vaga indefinida de taxis ens acostaria a massives implosions de malestar, a una societat sense ciutadans indomables, en mans de veïns bombers i altra gent irreprotxable. Cuida’ls. Perdona’ls que s’entestin a dir-te el que paguen d’autònoms, que somiïn a fer vacances per Setmana Santa, que t’arrenquin de les mans el que portis per col·locar-ho al maleter. Cuida els taxistes. Hi va haver un dia que, per girar, posaven intermitents com tu.