Pablito i els seus col·legues
El Museu Picasso de Barcelona reuneix les obres d’amics de joventut que el pintor va lliurar a la ciutat amb la seva donació del 1970
Diu la llegenda que quan Pablo Picasso va fer els últims retocs el 1906 al retrat de l’escriptora i col·leccionista d’art Gertrude Stein –que llavors només tenia 32 anys, mentre que al quadre n’aparentava bastants més–, ella li va etzibar: “Si no m’hi assemblo gens”. El malagueny va replicar ràpidament: “Ja t’hi assemblaràs”. I va ser així. “Picasso captava l’essència de l’ésser humà i la reflectia”, assenyala el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon. Malén Gual afegeix, a més, que tenia tendència a retratar-se més gran. I també als que l’envoltaven. I a Altres artistes en la donació Picasso 1970, l’exposició que Gual comissaria al Picasso i que es pot veure fins al 2 de juliol, n’hi ha un fantàstic exemple. La mostra, amb una trentena de quadres, inclou un retrat de Picasso fet pel seu jove amic Ramon Riu i Dòria el 1895 en què, amb 14 anys, el pintor apareix com un educat jovenet amb els cabells curts i les orelles de pàmpol. I aquell quadre es confronta a un autoretrat de Picasso realitzat mesos després. Un quadre deixat expressament sense acabar en què el precoç creador sembla molt més gran i, sobretot, en què es retrata com un artista.
És només una de les sorpreses de l’exposició, que reuneix moltes de les obres d’altres pintors que anaven incloses en l’enorme donació que Picasso va donar a Barcelona el febrer del 1970. Una donació que incloïa totes les obres que havia deixat a casa dels seus pares quan es va instal·lar al Bateau-Lavoir de París el 1904, amb 22 anys. Obres que la seva mare María, la seva germana Lola i els seus nebots, els Vilató Ruiz, van custodiar successivament en les seves residències del carrer de la Mercè, el passeig Colom i el passeig de Gràcia: 236 olis, 1.149 dibuixos i 47 obres d’altres artistes.
Picasso era jove quan va marxar, i entre aquelles 47 obres no hi havia grans peces d’altres pintors com sí que n’hi ha al Museu Picasso de París. En aquest cas es tracta d’obres fetes per amics i alumnes del seu pare i, sobretot, per amics i col·legues de Picasso dels seus anys a la Llotja i a Els Quatre Gats: Carles Casagemas, Manolo Hugué, Santiago Rusiñol, Julio González... Malén Gual n’ha fet una selecció i, a més, les ha enfrontat a obres fetes pel mateix Picasso a l’època. El resultat és ple no només d’art sinó d’històries.
Començant pels primers quadres, de Rafael Blanco Merino, amic de José Ruiz, el pare de l’artista. Picasso era un artista que devorava l’art que veia, el digeria i el tornava millorat. I a la mostra es veu que un d’aquells dos quadres de Blanco Merino el va veure temps: va estar penjat al domicili familiar d’A Coruña i figura a la cantonada d’un dibuix que Picasso va fer als 13 anys de la seva germana Lola brodant. Just al costat hi ha una divertida aquarel·la feta per Lola en què es veu el jardí d’un convent a través d’una reixa.
Després apareixen ja Riu i els amics que fa Picasso a la Llotja a partir del 1895, on el seu pare serà professor. Amics com Manuel Pallarés, una mica més gran que el pintor i que es va guanyar l’amistat de José Ruiz, cosa que li va anar molt bé al joveníssim Picasso per poder campar lliurement amb ell per Barcelona. De Pallarés es mostra un nu d’estil grec posant a l’acadèmia... i de Picasso es mostra el dibuix que va fer ell d’aquell mateix posat. A la mateixa sala hi ha un dibuix de Rusiñol enfrontat a un que va fer Picasso del pintor modernista. Rusiñol, bohemi i habitual de París, seria un model vital per al molt més jove Picasso.
En el tram final de la mostra, grans amics del pintor com Manolo Hugué i Carles Casagemas, del qual es mostren dos dibuixos i un quadre impressionista al costat del magnètic retrat que va realitzar Picasso d’ell just en el canvi de segle, entre 1899 i 1900. Un Casagemas que se suïcidaria un any després i que Picasso retrata al carbonet amb traços gruixuts i intensos, especialment els seus ulls, uns triangles invertits expressionistes que es veuen de lluny a la sala. Tanquen vuit dibuixos de Julio González, amb qui Picasso mantindria una amistat llarga –ja van anar junts París el 1902– però discontínua i que els nodriria mútuament. Són vuit dibuixos bonics, bàsicament maternitats, dones amb els seus nadons que mostren que González ja tenia mirada d’escultor, sempre preocupat per les formes del cos, el volum, que trobarà especialment, com el Picasso de l’època blava, en l’abraçada.
La mostra exposa obres de Casagemas, Rusiñol, Julio González i Manolo Hugué amb altres de Picasso