El somni d’Adolfo Dybala
El jove atacant argentí compleix a Torí les il·lusions del seu pare mort
AKrásniów, un poble del sud de Polònia a 50 quilòmetres de Cracòvia, Boleslaw Dybala va ser obligat a treballar per al règim nazi, explica la seva germana, Henryka, en un documental de Mateusz Swiecicki. Al final de la Segona Guerra Mundial va haver d’emigrar. “No hi havia feina, el meu germà se’n va anar a l’Argentina sense conèixer-hi ningú”. Vagant sense provisions per les grans extensions del Nou Món va veure la mort de prop, però el van rescatar de la inanició, va aconseguir tirar endavant i arrelar. Del seu matrimoni amb una immigrant de Nàpols en va néixer Adolfo, un nom ben curiós tractant-se del fill d’un treballador –forçat, diuen– dels nazis. En qualsevol cas, Adolfo va ser un enamorat del futbol i va arribar a jugar esporàdicament amb el Newell’s. A casa seva podia faltar qualsevol cosa menys una pilota, però no va aconseguir viure de l’esfèrica. Els pesos venien d’un modest negoci familiar, la casa de loteries La Favorita de Laguna Larga, a la província de Córdoba.
Gustavo, Mariano i el petit Paulo marejaven la pilota contínuament a la Canchita del Seba. Adolfo Dybala somiava que algun dels seus fills passés del parc al professionalisme. “Amb 15 anys li vaig prometre al papa que seria jugador de futbol. El seu somni era tenir un fill futbolista. En Gustavo, el meu germà gran, no va poder, ni tampoc en Mariano. Havia de ser jo”, va explicar Paulo Dybala. Amb 23 anys és el jugador més cotitzat del Juventus, una estrella que ha firmat 14 gols i 7 assistències aquesta temporada, el timó ofensiu de la Vecchia Signora, l’home que a l’Argentina assenyalen com a successor de Messi. Des que tenia 10 anys Adolfo va portar el noi cada dia als entrenaments de l’Instituto de Córdoba, una hora de trajecte, com si en cada viatge s’acostés més a un somni que s’ha convertit en realitat. Però Adolfo no ho ha pogut veure. Va morir de càncer el 2006, quan Paulo tenia 15 anys. Abatut per la pèrdua, el futbolista se’n va anar a cap a casa. “Vaig estar sis mesos jugant en un equip del poble. Després vaig tornar a l’Instituto de Córdoba i em vaig quedar a la pensió perquè ningú no podia portarme amunt i avall amb cotxe. Em tancava al lavabo i plorava d’amagat. Va ser dur, però vaig aguantar perquè volia complir el somni del meu pare. Sé que estaria orgullós de mi”, va explicar fa tres anys en una entrevista a Sportweek.
El pibe de la pensió, li deien. I no va perdre el temps. Amb 17 anys va ascendir al primer equip de l’Instituto Atlético Central de la segona divisió argentina. En una temporada va superar registres golejadors del fill predilecte de l’entitat, Mario Kempes, i el club va arribar a jugar la promoció d’ascens. Va fer prou per cridar l’atenció d’Europa. “Dybala ja pot ser considerat nostre. És el nou Agüero. L’hi arrabassem a clubs com Inter, París Saint-Germain i Chelsea”, va pregonar Maurizio Zamparini, president del Palerm, quan anunciava el fitxatge de Dybala l’estiu del 2012. Va pagar-ne 12 milions d’euros i dos anys després el va traspassar al Juventus per 30. A Torí la seva cotització s’ha multiplicat. Converteix el futbol en una cosa fàcil, cosa que és el més difícil de fer. L’any passat va debutar amb l’albiceleste: “El meu somni era fer un teva-meva amb ell (Messi). I l’he pogut complir”.
PRODUCTE DE L’INSTITUTO Net de polonès i napolitana, l’estrella del Juventus es va formar al mateix equip que Kempes