“Un dia que vaig dinar amb tres editors, vaig acabar pagant jo”
Tinc 65 anys: ja em podria jubilar, però com que soc autònom, cobraria una misèria. Vaig néixer a la Maternitat de Barcelona i com a homenatge van construir el Camp Nou al costat. Tinc un fill de 32 anys. Soc clarament ateu. Política? La meva política és
Com sap on es menja bé?
Per a això només funciona l’assaig i error. T’has d’equivocar moltes vegades per encertar-ne alguna.
I els consells dels amics?
Tampoc no són cap garantia.
Es refia d’internet? De les apps?
Mai. El que trobes a Tenedores, Tripadvisors i d’altres només són opinions de gent que en sap tant com tu.
Llavors?
Jo em fixo en els detalls. El dia que vaig entrar en aquest bar la primera vegada em va cridar l’atenció el gruix de la truita.
Per què era revelador?
Demostrava que no era un lloc d’aquests que et posen la truita planxada, perquè no saben que el secret és que quedi desfeta i sucosa per dins... Bavosa.
I ho era?
Molt, perquè hi ha forat. En total, cada truita concentra 15 quilos d’ingredients: nou de patates; tres de cebes; tres d’ous...
Colossal.
Un dia vaig intentar agafar-la amb les mans i no vaig poder, i per fer-la cal tenir tanta traça com força. Imagini’s per tombar la
paella amb aquell gir precís de canell... Clac!
Calen uns bons bíceps.
I si ja et costa de fer una truita petitona a la teva cuina i quan la fas volar en el gir de vegades acaba a terra, imagini’s aquesta.
Un circ cada dia.
Un dia hi vaig entrar i em vaig adonar que en comptes de la truita gruixuda n’hi havia unes quantes de petitones i és que el cuiner s’havia operat i no tenia força per fer la gruixuda de sempre.
Hi ha descobert altres exquisideses?
Delícies del porc que desconeixia com el fuciño (el morro) o les orelles...
Tradició de menuts gallega.
La cua de toro és gustosa, però la cua de porc la vaig descobrir aquí i és fins i tot millor.
Una truita ben feta, doncs, demostra que hi haurà altres meravelles a la carta.
I, al revés, si aquí en comptes de portar-me uns peus de porc com Déu mana me’ls haguessin servit desossats en una pasterada quadrada i endolcida...
Odiosos.
És que treuen els ossos als peus de porc perquè cuinen per a gent a qui no li agraden els peus de porc. Doncs, miri, si no li agraden els peus de porc, que no en demani.
I acaben per no complaure ningú.
Perquè als que sí que ens agraden els peus de porc en xuclem cada osset i en gaudim per agrupar-los en un racó del plat amb la forquilla.
Aquells peus sense peus són els d’una cuina que desconfia dels seus propis plats.
Com el peix que et serveixen sense espines, quan les espines són una delícia. El millor del peix –si t’agrada– és poder xarrupar-les amb gust fins que les deixes ben netes.
Ruscalleda les servia fregides.
I també al motel Empordà les feien arrebossades, delicioses com a aperitiu. Si t’agrada el peix, t’agraden les espines, i si no, no en demanis. Els mexicans fan el mateix: al principi piquen, però quan fa un temps que són aquí deixen de servir picant.
Suposo que busquen ampliar mercat.
Però si vas a un mexicà és per menjar picant, oi? Doncs, res, et diuen que és que “als catalans no els agrada el picant”. Doncs jo soc català i m’agrada que piqui, i si vaig a un mexicà, és per menjar picant.
Hi ha doncs una desnaturalització transnacional del gust.
Aquí anaves a una fonda a menjar macarrons i et servien un moc que havia fet l’àvia amb salsa de tomàquet. Anaves a un italià i al principi et feien la pasta al dente i després la van anar passant perquè “als catalans ens agrada més feta”.
Llegeixo que tampoc no és de pica-pica.
És que acabes veient com mengen els altres i no pots menjar el que vols.
Sobretot amb les postres: porti’n unes i dues culleres... Quin perill!
L’exemple és Joey Tribbiani a la sèrie Friends quan menja hamburgueses i la seva amiga li diu que comparteixin les patates.
I ella es queda amb el plaer de menjarse les patates i ell, amb el compte i la culpa.
Per això, el Joey li respon a la seva amiga: “El Joey no comparteix”. Ho vaig comprovar a l’original en anglès: “Joey does not share”. I el Joey és el meu exemple: si demano un plat, me’l vull menjar. I si no, no el demano.
Algun cop un editor li ha pagat un àpat?
Mai. Posen la mà a la cartera quan arriba el compte, això sí, però no és per pagar, encara que ho sembli, sinó per assegurar-se que no surti la cartera en aquell moment. Una vegada vaig anar a dinar amb tres i vaig acabar pagant jo després d’una sessió de contorsionisme.
Doncs val més anar a menjar bé i tot sol.
Fins a una certa edat no ho pots fer, esclar, perquè te l’han de donar amb cullereta, però no veig per què els adults no podem menjar sols. Gaudeixes més del menjar i t’estalvies moltes ximpleries.
La pitjor?
No suporto les sobretaules fins a les sis de la tarda i després t’has d’acomiadar d’un en un i no s’acaba mai...