Turisme controlat
Quim Monzó es fa ressò de les propostes del Govern Itàlia per controlar el flux de turistes, com limitar el temps per visitar els diferents monuments i emplaçaments d’interès turístic: “Jo proposaria que fessin servir el mètode de molts bars i discoteques de la meva joventut (Zeleste inclòs) que consistia a fer sonar la fatídica cançó que interpretava Héctor Lavoe i que anunciava als congregats, que apuraven l’última copa a la barra, que havia arribat l’hora que tothom se n’anés cap a casa”.
Si aquesta Setmana Santa poden anar de vacances a Itàlia, no deixin passar l’ocasió. Perquè podria ser l’última en què puguin visitar places, carrers i monuments amb tota llibertat. El Govern italià ha anunciat fa uns dies que està preocupat perquè els turistes –56 milions durant l’any passat– van tots als mateixos llocs, els que les guies els diuen que són els emblemàtics, els que no es poden perdre ni per mal de morir. Les ciutats més afectades són Venècia, Roma, Florència i Milà. A Florència, les zones infestades de guiram són el pont Vecchio i la plaça del Duomo. A Venècia, la plaça San Marco i el pont de Rialto. A Pisa, ja es poden imaginar què (per fer-se la foto ritual amb el braç allargat fent veure que aguantes la torre perquè no s’inclini més). A Roma envaeixen el Colosseu, la Fontana di Trevi, les escales de la plaça d’Espanya i l’església de la Trinità dei Monti, que hi ha al cim. El ministre de Cultura, Dario Franceschini, es queixa d’aquest ramadisme: “El Colosseu rep sis milions de visitants cada any i, mentrestant, el Palazzo Venezia, que és a siscents metres, només el visiten cinquanta mil persones”.
El Govern italià vol cobrar als turistes entrada o marcar-los un temps inapel·lable de visita
La idea del Govern és preservar els monuments més visitats del mal que els produeix la massificació, i la restauració dels quals li costa una pasta descomunal. A canvi, en donarà a conèixer d’altres d’interès similar que molts turistes no saben ni que existeixen. ¿I com ho aconseguiran? Doncs a base de controlar l’accés a les zones més conflictives. El ministre Franceschini parla de cobrar una entrada, reduir l’aforament o marcar un temps inapel·lable de visita. En aquest últim cas jo proposaria que fessin servir el mètode de molts bars i discoteques de la meva joventut (Zeleste inclòs) que consistia a fer sonar la fatídica cançó que interpretava Héctor Lavoe i que anunciava als congregats, que apuraven l’última copa a la barra, que havia arribat l’hora que tothom se n’anés cap a casa: “Todo tiene su final, nada dura para siempre, / tenemos que recordar que no existe eternidad...”. Imagino aquesta peça sonant a la Fontana di Trevi a cada canvi de torn de turistes.
La primera vegada que vaig anar a Itàlia va ser en companyia de Marcelo Cohen. Vam decidir evitar aquestes ciutats plenes de forasters i ens vam centrar en una de la vall del Po: Parma. És preciosa, calmada, plena de racons insòlits, i s’hi menja molt bé. De la guia telefònica que hi havia en una cabina –quan encara hi havia cabines i guies telefòniques– vaig arrencar la pàgina on constava el telèfon i l’adreça de Bernardo Bertolucci (190, v. Spezia). No hi vam trobar ni un turista, i hi passejàvem la mar de feliços, gairebé els únics forasters del lloc. Dic “gairebé” perquè algun n’hi devia haver, suposo.
Però molts dels nous turistes no hi deuen veure la gràcia de fer turisme sense sentir que ets un més del ramat que va d’un monument estipulat al següent, amb la seguretat que segueixes la ruta marcada. Quina por allunyar-te del grup i anar pel teu compte! Potser descobriries tot solet alguna meravella i no tindries la certesa que ho és.