Joan Miquel Oliver MÚSIC
Joan Miquel Oliver, músic, publica el seu àlbum ‘Atlantis’
El músic mallorquí Joan Miquel Oliver, líder dels desapareguts Antònia Font, proposa al seu nou disc en solitari, Atlantis, una visió realista del seu entorn humà i físic, advertint dels riscos del mode de vida actual.
El músic i escriptor mallorquí Joan Miquel Oliver acaba de publicar el seu quart àlbum en solitari, Atlantis (Sony). El que va ser líder i ànima del grup Antònia Font considera la seva nova obra com una continuació del seu anterior disc, Pegasus : si amb aquest viatjava per l’espai, amb el nou se submergeix en les profunditats marines, i genera una successió de cançons amb lletres memorables i músiques que porten a universos desconeguts. Després de la seva estrena al festival Strenes, el presentarà a Barcelona a la sala Beckett del 20 al 22 d’abril.
Com sorgeix la idea de parlar de l’Atlàntida?
Molt senzill, a casa, quan vaig veure que el meu fill estava mirant una pel·lícula sobre Atlantis, vaig veure una relació clara entre alguna cançó nova que ja tenia composta, el concepte del meu disc anterior, Pegasus , i la imatge d’una civilització que desapareix sota l’aigua.
L’elaboració del disc ha estat totalment seva. No creu en el treball en equip? Saps què passa? Els discos convencionalment es fan amb gent, s’assagen, després ve un productor, es parla i es grava. Però jo treballo de manera diferent, vaig a l’estudi i vaig gravant pistes i vaig jugant, programant i destil·lant, com si fos en un laboratori. Tot això és el meu treball quotidià, ja que vaig a l’estudi cada dia quan no estic de gira. Per això, no és que volgués fer el disc jo sol, sinó perquè és com funciono.
I com va funcionar a l’hora de fer els dotze temes del disc? Tenia una idea i la va anar desenvolupant? No, no va per aquí. Això ho faig quan ja tinc un parell o tres de cançons acabades. M’aturo i em dic: ‘De què estic parlant?’ I en aquest cas va passar que em vaig adonar que reincidia parlant de les persones, i vaig pensar que per què no feia un disc sobre això. Mira... jo escric per saber què estic pensant, i faig discos per saber quina música m’agrada.
Així que la matèria primera d’Atlantis són les persones.
Sí, des de diferents perspectives i en diversos blocs, des de la dels records de la infantesa, a la part central on aparec jo com a persona, en temes com Rumba del temps o Posidònia, o a la part final del disc, on parlo de les persones però sense incloure-m’hi.
Per a què li serveix el símbol de l’Atlàntida?
Com a imatge de les coses efímeres: ens va tot de puta mare i d’un dia per l’altre tot se’n va a la merda. Aquest procés superaccelerat en què s’ha convertit la vida, una vida eminentment digital, hiperconnectada. A mi tot això no m’interessa. L’Atlàntida és la metàfora de la bellesa de tot i de la facilitat amb què tot es pot convertir en una merda.
I on som ara?
Tot i que ens podem salvar, estem caient en picat.
Hi ha una preocupació per l’entorn físic mallorquí, oi?
No, no. El meu entorn físic el trobo molt bonic. Faig una reivindicació d’aquest paisatge amb botes, canyes, pianos, plàstics i el mar erosionat. És un paisatge al·lucinant.
I la bellesa?
És una altra cosa. Per mi la bellesa és equilibri, simetria, dosificació.
Quan acaba el disc, té una sensació agredolça? Tampoc no n’hi per a tant. És veritat que vinc d’escriure cançons com Alegria, i que quan em poso una mica seriós m’intento corregir abans d’acabar la cançó per no fer-me pesat, fosc ni pessimista... encara que en aquesta ocasió confesso que ho he deixat córrer.
Sonorament hi ha una clara aposta per l’electrònica. Sí, clarament. L’electrònica és més efectiva, més versàtil i més bonica. Amb l’electrònica generes el so, i per això aquest disc vol ser una mica la rematada de l’electrònica: portar la meva electrònica, que és lo-fi i molt musical, fins a l’extrem. Penso que l’electrònica pot ser molt més musical que l’acústica. Pots treballar molta més música amb un sintetitzador que amb una guitarra.
Com pensa portar aquest disc al directe?
Com amb Pegasus, amb en Charlie [Oliver, bateria] i en Jimmy [Manresa, teclats]. Crec que amb ells he fet el millor directe de la meva vida. Antònia Font era un grup de repertori, i en directe no era més que la posada en viu d’un disc en concret, però no hi havia una creació explícita per al directe. Amb Pegasus per fi vaig poder dur a la pràctica la meva idea de la improvisació.
El va sorprendre la bona acollida del seu àlbum anterior? Jo ja m’adonava en els assajos que estàvem fent una cosa molt bonica, tot i que després és a la gent a qui li ha d’agradar. I ara continuarem amb aquesta fórmula del power trio que tan bé està funcionant.
Vostè reivindica més que mai el dret a la reflexió.
Esclar. Tu no pots estar assegut en una cadira pensant sense que ningú et molesti? No! Està mal vist! Reivindico el no fer res, el deixar passar el temps, però això significa que ets viu i estàs pensat, i això és moltíssim!