Naufragi

La mort és el millor edulcorant social, la gran fàbrica d’almívar polític, l’últim reducte del consens. Carme Chacón va conèixer l’èxit personal encarnant tenaçment la primera tramuntanada de canvi generacional que va afectar la gent de la transició. La generació de Chacón va trobar moltes facilitats. Cavalcava sobre l’onada de la bombolla econòmica. I no qüestionava el llegat rebut (ans al contrari: ella va ser agombolada per Felipe González, com la filla que rep l’herència en vida dels pares).

Les innovacions que la generació de Chacón va promoure van ser essencialment formals, per bé que d’un enorme impacte simbòlic. Com quan, amb el ventre prominent d’embarassada, ella donava ordres a militars d’alta graduació. Aquell símbol era essencialment postmodern: posava l’accent en el contrast retòric entre la dona, que està gestant la vida, i les armes dels militars, tradicionalment associades a la mort. Però, certament, també contribuïa a reforçar el paper de la dona en la nostra societat. Era, tanmateix, una contribució massa artificiosa: no connectava de manera creïble amb les dones reals, obligades a combatre a les trinxeres laborals en condicions de desigualtat profunda. Altrament, la feminitat de les dones del govern Zapatero no qüestionava cap de les noves imposicions que les dones d’avui han d’entomar: obligades no solament a compaginar èxit professional i màxima responsabilitat familiar, sinó també forçades a perseguir l’elegància i la bellesa, a triomfar sobre el pas del temps.

La crisi econòmica va caure com un gran meteorit damunt la nostra vida pública i els espanyols van quedar colgats sota una espessa boira de pols. Enmig d’aquesta boira es van produir tota mena d’extincions: milers de treballadors van perdre l’esperança; molts universitaris

Quan arriba sense pròleg, i encara més si abraça una dona jove i audaç, la mort és sempre bella

van ser condemnats a l’exili o a la precarietat; les limitacions pressupostàries van sobreexcitar el vell plet territorial. En aquest context, mentre les víctimes socials de la crisi generaven empatia mediàtica, els polítics es van convertir en el parallamps de totes les frustracions.

Una segona generació de canvi, molt més dura que la precedent, s’emportava el sistema bipartidista. A Catalunya, un gran corrent sobiranista, que es penedeix del pacte de la transició i pretén començar de zero, reduïa el PSC a pell i os. La ruptura del consens constitucional també és fortíssima en les joves generacions espanyoles, que, a través de Podem, expressen la indignació de les víctimes de la crisi i el fàstic de la corrupció.

Malgrat la seva relativa joventut, Chacón formava part de l’època en què els gestos mediàtics havien substituït les ideologies. Havia trepitjat amb talons finíssims les més altes moquetes de l’OTAN, però havia quedat desplaçada a les golfes de la vella política. La mort l’ha rescatada. Especialment quan arriba sense pròleg, i encara més si abraça una dona jove i audaç, la mort és sempre bella. Suggestiva. Ja ho deien els clàssics: si la mort dels vells és un arribar a port, la dels joves és un naufragi.