Persecució de cristians
Els atemptats contra dues esglésies coptes en la celebració de diumenge de Rams confirmen la persecució sistemàtica i el martiri de cristians que són assassinats pel simple fet de ser-ho. Les dues bombes que van activar dos terroristes suïcides a la ciutat de Tanta, al delta del Nil, i a la catedral de Sant Marc d’Alexandria, la capital copta per excel·lència, van causar més de cinquanta morts. La gihad islàmica es va atribuir les matances.
La guerra de l’Estat Islàmic contra Occident no té exèrcits ni fronteres. Pot matar a Berlín, Londres, Estocolm o Sant Petersburg. Per un terrorista solitari o per comandos ensinistrats per morir matant com més persones millor. No estem preparats per combatre amb eficàcia aquest fanatisme que sembra por en molts països europeus.
El que ha passat a Alexandria i a Tanta confirma que l’augment de l’extremisme islàmic està colpejant greument les comunitats cristianes, cada vegada mes reduïdes i arraconades, al món musulmà. Un informe publicat fa uns anys per la revista alemanya Der Spiegel afirmava que els cristians són el grup religiós més perseguit al món. El papa Francesc ho ha expressat amb contundència en declarar que “la persecució que pateixen els cristians actualment és més gran i té la mateixa crueltat que la que es va viure en els primers segles de la cristiandat”.
Un índex de persecució global del cristianisme estableix que Corea del Nord és el país en el qual la persecució és més cruel, des de fa molts anys, enviant creients a camps de treball o a judicis sumaris amb penes molt dures. En la llista figuren a continuació l’Iran, l’Aràbia Saudita, Somàlia, les illes Maldives i l’Afganistan. Dels deu països que encapçalen la llista de persecució sistemàtica a cristians, vuit són musulmans i gairebé tots tenen l’islam com la religió de l’Estat.
Les xifres que s’estudien sobre el nombre de víctimes de la persecució varien segons els paràmetres que s’utilitzin. Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, va escriure un llibre el 2001 que es titula El segle dels màrtirs. Descriu les matances basant-se en els 9.600 documents que cristians de tot el món van fer arribar en secret als arxius vaticans amb les històries dels cristians assassinats per la seva fe.
Els motius són molt diferents i depenen de cada país i dels distints períodes històrics. Afirma que “des del genocidi dels armenis el 1915 fins a les matances a Timor Oriental el 1999, passant pel comunisme bolxevic, el nazisme, els règims dictatorials d’Amèrica Llatina, les tragèdies africanes, l’opressió de l’islam integrista, les víctimes de la màfia... s’entreveu un fenomen de masses difícil de quantificar: almenys tres milions de cristians van ser assassinats al segle XX”.
Aquestes afirmacions de Riccardi són anteriors a l’atac de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units i al naixement de l’Estat Islàmic com a conseqüència de la destrucció de l’Iraq i la invasió de l’Afganistan. La gihad combat amb la mort Occident i molt en particular les minories cristianes que queden encara a l’Orient Mitjà i que es resignen a ser descartades i perseguides o bé fugen per salvar-se del sectarisme del califat.
L’Iraq ha estat el més castigat. L’errònia intervenció, segellada en la foto de les Açores de la qual, per cert, Aznar se sent encara avui molt orgullós, ha destruït el país. Als continus atemptats entre xiïtes i sunnites cal afegir les batalles més sagnants que s’entaulen per recuperar territori ocupat per l’Estat Islàmic. L’últim cens de l’Iraq del 1987 xifrava el nombre de cristians en 1,4 milions. Quan va començar la invasió el març del 2003 la xifra s’havia reduït a menys de 400.000 i avui es calcula que en queden menys de 200.000.
En tots els casos, des d’Armènia fins a Egipte, els cristians habitaven aquelles terres uns segles abans que els musulmans. Els coptes d’Egipte daten dels primers segles i mai han deixat de practicar la seva fe.
La visita del Papa a final de mes al Caire va en la direcció de recuperar una convivència religiosa mil·lenària
El principi de reciprocitat és acceptat pel dret internacional i per la llibertat de religió. Els musulmans obren mesquites a les ciutats europees, hi tenen dret, però és impossible obrir una església catòlica a l’Aràbia Saudita.
Els conversos són acusats d’apostasia, castigada amb la pena de mort en estats com l’Iran, el Iemen, l’Afganistan, Somàlia, Mauritània, el Pakistan i Qatar, el que consta a les samarretes del Barça. Paradoxalment, l’esperança dels cristians d’Orient depèn de la moderació dels dirigents polítics i religiosos locals.
La batalla contra el sectarisme gihadista l’ha de guanyar la majoria musulmana formada per persones que no aproven la barbàrie. La visita del Papa a final de mes al Caire va en la direcció de recuperar una convivència religiosa mil·lenària.