Mannà del cel
És un prodigi bíblic, per bé que els seus protagonistes són de l’estil menjacapellans. Però talment com una emulació del Messies que multiplicava els pans i els peixos al mar de Tiberíades, els comuns també aconsegueixen convertir l’art de la multiplicació en un eficaç miratge polític. Per exemple, cada cert temps es vesteixen de blanc, criden els seus profetes i es casen davant la societat, en una mena de ritual de presentació que, de tanta repetició, comença a ser una lletania. Cosa que també és molt bíblica... I així, de gala en gala, van anunciant la bona nova d’un partit novell, fet de confluències –sinònim progre per no usar el terme convergències–, assemblees i reunions d’escala.
Confluències, al seu torn, que també són elles mateixes un miracle matemàtic, perquè amb tanta paraula ampul·losa aconsegueixen fer creure que hi ha riuades de persones que surten d’arreu per anar a participar en la nova missió política. És així com han aconseguit dissimular que són els de sempre, els Llàtzer que reneixen de la seva tomba política: el món anticonvergent, antinacionalista, anticapitalista a estones, antiliberal i ecofeminista, verd vermell violeta. És a dir, una revisió del vell PSUC amb tics d’EUiA i una bona samfaina de socialistes de tot pelatge, orfes del partit que els havia aixoplugat. Vells coneguts, amb disfresses renovades.
Si algú ha renovat el vell mètode de la puta i la Ramoneta, són justament la gent dels comuns
On hi ha la novetat? Pel que fa a les procedències, la cosa està clara i és molt vella. Pel que fa al lema, també és un clàssic: disparar al convergent a tort i a dret i al d’ERC per anar amb males companyies.
Ells, que s’alliten amb els socialistes de tota la vida, sense manies de Serres, ni Eres ni altres simpaties... I pel que fa al discurs, encara ho és més, perquè si algú ha renovat, amb ímpetu i desaforada alegria, el vell mètode de la puta i la Ramoneta són justament la gent dels comuns. Amb una peculiaritat, en la qual excel·leixen tots, però molt especialment la senyora Colau: una capacitat d’ajuntar paraules a velocitat còsmica, sense mullar-se ni una sola vegada. Feia temps que no sentia una retòrica tan histriònica i tan buida. Són revolucionaris, però de pa sucat amb oli. La República?: no toca. El referèndum?: quan Espanya doni permís, és a dir, mai. La consulta per l’AMI a Barcelona: fugir d’estudi. I si abans no volíem Mobiles, ara es posen a la primera fila; on no volien multinacionals, renoven contractes encarits; on hi havia demagògia activista, ara tot resulta més complicat del que deien les pancartes. La veritat, per fer aquest viatge no calia moure’s del PSC, que com a mínim és més seriós.
En una cosa són nous: en la utilitat que demostren per frenar el procés català. No hi ha cap partit fora del sobiranisme tan útil al sistema en aquest moment delicat. Per això el colauisme no fa por als poders fàctics. Al contrari, es veu com un inesperat i benvingut aliat. Mannà del cel.