Qui ha trencat què?

Amb l’innocent “cal trencar els ous per fer una truita” del regidor vigatà de la CUP Joan Coma i el premeditat Valia la pena trencar-ho tot? del subtítol del llibre de l’antic dirigent d’UDC Josep Antoni Duran i Lleida, s’ha entrat en una nova fase retòrica del conflicte entre Espanya i Catalunya. Cert que a la vida de cada dia de catalans i espanyols, res no ha canviat. No ens hem tirat els plats pel cap i, per tant, no se n’ha trencat cap. Però en l’escalada verbal del conflicte, sí que el verb trencar es va fent el seu lloc amb l’òbvia intenció d’afegir-hi sensació de risc i incertesa.

Prou que sabem que aquest conflicte és, també i sobretot, un conflicte de relats. Exclosa la força bruta, la batalla principal és per construir una interpretació del conflicte –cada part, la seva–, i veure qui és capaç d’aconseguir ser més creïble per a més ciutadans. Al capdavall, el futur s’escriurà a les urnes, primer a les del referèndum, i després a les de les futures i successives eleccions. I en aquest combat hi participen –hi participem– els líders polítics i els seus assessors, els periodistes i creadors mediàtics d’opinió i les organitzacions de la societat civil, cadascun amb els seus mitjans, recursos i habilitats. Ara mateix, la neutralitat també ja és còmplice.

Òbviament, no tot és relat. La judicialització del procés, la inhabilitació d’alguns dels seus líders, les amenaces a les empreses de serveis necessàries per preparar el referèndum i les operacions polítiques d’intoxicació són un recurs a la força de l’Estat. En canvi, per la banda de qui no pot recórrer a aquest tipus de coaccions, gairebé tot s’ho juga en la força de les raons, en la internacionalització del conflicte i en el suport popular. Una batalla molt desigual, amb la força coercitiva a una banda, i amb la capacitat de mobilització ciutadana a l’altra. I, com a força motriu d’uns i altres, els relats respectius.

Parem atenció, doncs, als relats i a aquest trencar de connotacions negatives. L’antecedent el trobem en allò del “trencar els ponts del diàleg”, encara que fins llavors era una metàfora tova. Ara no: ara el terme assenyala la trencadissa del model d’encaix polític nascut amb la Constitució de 1978. I, portat a aquest terreny, la qüestió és saber en qui recau la màxima responsabilitat de la ruptura política i sentimental que s’ha produït en aquests darrers deu anys.

Aquesta és la meva versió. El pacte constitucional de 1978 es va fer sobre tot un seguit d’ambigüitats i sobreentesos –particularment en la qüestió territorial i nacional– per sortir airosament d’aquella difícil transició sense ruptura de la dictadura a la democràcia. Però de seguida es va veure que les posteriors interpretacions anaven en direccions contraries si es feien des de Catalunya o des d’Espanya. En el llarg període dels governs de Pujol el conflicte es va anar resolent amb un suposat –i no menys ambigu– pactisme català que amb allò del “peix al cove” no anava massa més lluny del qui dia passa, any empeny. Pujol intuïa que era millor no aclarir els termes de la relació. Però Maragall va voler desfer les ambigüitats amb un nou Estatut, convençut que ja era el moment de ferho. Tanmateix, primer a les Corts espanyoles sota l’hàbil direcció d’Alfonso Guerra i després amb un Tribunal Constitucional trucat, les ambigüitats es van desfer, sí... però per la banda no volguda. Pujol tenia raó.

Des de finals del 2006, per a un nombre cada vegada més gran de catalans, el poder de l’Estat ha anat semblant més inútil i abusiu. Com explicava molt bé la setmana passada Francesc Homs en el seu comiat al Col·legi de Periodistes, l’Estat espanyol no té cap projecte per a Catalunya. Per això, va dir Homs, la seva única estratègia és la judicialització per atemorir, intentar provocar la divisió dins del sobiranisme i aconseguir la seva derrota total. I és aquest menyspreu a la voluntat de decidir si es prefereix l’statu quo actual o si s’emprèn un camí d’emancipació nacional, allò que a ulls de molts catalans acaba de convertir l’autoritat de l’Estat en un autoritarisme intolerable.

De manera que si es vol parlar de trencadissa, és bo assenyalar qui l’ha provocat. Per a mi, clarament, l’Alfonso Guerra de la comissió Constitucional, el Partit Popular de la campanya catalanofòbica contra l’Estatut o el Tribunal Constitucional de la sentència castradora del 2010. I, si es vol, tots aquells polítics catalans que van trobar confort en una ambigüitat que va ajudar a confondre els poders de l’Estat respecte del poble català i la seva capacitat per mantenir-se dòcil i submís. Si valia la pena trencar-ho tot, no ho sabrem fins al final i la resposta no serà la mateixa per a cadascú. I és cert que no hauria fet falta trencar res si l’Estat espanyol hagués entès la naturalesa plurinacional que el mateix Duran i Lleida li reclamava al seu llibre, Catalunya i l’Espanya plurinacional, de 1995. Però, en actuar com ho ha fet, per a molts catalans ha esdevingut no sols prescindible, sinó insostenible.

No hauria fet falta trencar res si l’Estat espanyol hagués entès la naturalesa plurinacional