Ep: divorciades sense nens
Avui m’he despertat amb una angoixa: i si un assassí en sèrie s’està carregant tots els Rodríguez de Catalunya? La sospita ha cristal·litzat quan em disposava a perpetrar una columna sobre les mares divorciades que aquesta Setmana Santa es queden sense nens i es transformen en unes Rodríguez, espècie ibèrica del segle XX pròpia del gènere masculí i en via d’extinció.
Encara que sigui el cinquè cognom de Catalunya (amb un 13,2% del total), Rodríguez està desapareixent de l’esfera pública i una cosa és que s’hagin esfumat els Leoncios, Aquilinos o Benets i una altra de molt diferent és que un cognom tan potent, arrelat i simpàtic perdi visibilitat.
El cognom Rodríguez, sobretot amb el seu diminutiu, Rodri, defineix una època d’aquest país. Rodri era nom de bar de barri, de lateral dret de Tercera Divisió, de pioner de la petanca o, arribat l’estiu, sinònim de l’home casat que fa el tronera –extraviat i lliure– a la gran ciutat mentre la família estiuejava tan feliçment.
A diferència de cognoms similars com Martínez, López o Fernández, els Rodríguez tenien el plus del diminutiu simpàtic i un cert llinatge, potser per liderar en extensió alfabètica els noms espanyols rematats en ez.
Potser els Rodríguez procreen menys i és un cognom en via d’extinció per causes naturals? O es tracta d’una percepció, associada al fet que els divorciats s’han apropiat de la marca Rodríguez? Són els divorciats i les divorciades d’avui els nous sinònims del Rodríguez, la seva marca blanca?
Jo em resisteixo a un segle XXI sense Rodríguez i reivindico des d’aquí l’apel·latiu –amb un fracàs que tots vostès anticipen– per a les milers
Moltes dones fan entrega dels fills a l’ex i, de sobte, s’enfronten a unes vacances lliures i estranyes
de divorciades que aquests dies fan entrega dels seus fills al pare i, de sobte, s’enfronten a unes vacances sense una altra obligació que la de donar instruccions a l’exmarit perquè no deixi ofegar els nens, no els infli a patates braves i perquè tampoc no s’oblidi dels deures. Ni els tracti com als fills de la seva nova parella.
A mi, les Rodríguez de Setmana Santa m’espanten una mica perquè van a totes, precisament quan queden pocs homes casats a punt de separar-se a Barcelona i encara menys divorciats, ja que són dates per gaudir de les criatures a Eurodisney, Lanzarote o en els primers embussos dels passejos marítims.
Hi ha dos tipus de divorciades de Setmana Santa: les que s’agrupen i comparteixen viatges, apartaments i copes de vi per parlar malament dels homes i les que actuen en solitari per fer maldats i gaudir d’una llibertat que no ofereix el Nadal –tan planificat– ni l’agost, mes de grans ambicions –ser molt feliços, deixar de fumar, aprendre anglès o ioga, canviar amants casats per amants solters–.
Jo, per si de cas, em quedo de guàrdia –laboral– a Barcelona.