Competir amb els robots
Els missatges segons els quals la quarta revolució industrial, la dels robots, la intel·ligència artificial i els superhumans o tecnohumans, ja ha començat no paren de succeir-se. També els que adverteixen que canviarà profundament la nostra manera de viure i, sobretot, de guanyar-nos la vida perquè els llocs de treball que no passin a ser desenvolupats per robots es transformaran i estaran més mal pagats.
I només cal sentir qualsevol conversa a la feina o durant la sobretaula familiar per constatar que aquestes advertències provoquen reaccions molt diverses. Com explicava la setmana passada el futurista David Wood, hi ha els incrèduls, negacionistes o tecnoescèptics, els que pensen que amb els avenços tecnològics actuals no n’hi ha per a tant, que la convivència amb els robots continua sent cosa de pel·lícules i novel·les de ciència-ficció i que, si en el futur això arriba, a ells no els afectarà o no serà traumàtic perquè els robots faran tasques rutinàries però no podran fer les creatives i sorgiran oportunitats laborals noves.
Un segon grup el formen els tecnoconservadors, els partidaris de preservar el mode de vida actual –quan no el de fa unes dècades– per la via de regular, frenar o fins i tot prohibir els avenços, ja sigui cobrant impostos als robots per dificultar la seva expansió o establint legislacions restrictives sobre l’intercanvi d’informació o la investigació genètica.
Hi ha també els tecnoprogressistes, que consideren que aquesta revolució és imparable i que el millor que pots fer és adaptar-te ràpidament als canvis, anticipar solucions per als problemes que es preveuen i aprofitar els avantatges que comporten.
I després trobem els tecnollibertaris, els entusiastes, els que en lloc de frenar volen accelerar tots els avenços perquè creuen que la tecnologia és la vareta màgica que resoldrà tots els problemes, crearà un món més còmode, posar fi a les limitacions i discapacitats humanes i ens farà més feliços.
Si el meu entorn fos la referència, diria que predominen els tecnoescèptics. Tot i que observo que a mesura que s’intensifica el debat hi ha tendència a deixar enrere la incredulitat o la indiferència i mudar o bé en tecnoconservador o bé en tecnoprogressista. I després d’escoltar Wood la temptació és fer-ho en això últim.
“No s’ha de lluitar contra els robots sinó aprendre a col·laborar amb ells”, diu. Cosa que no deixa de ser el clàssic “si no pots amb el teu enemic, suma-t’hi” . I posa exemples concrets: si està demostrat que robots i intel·ligència artificial ja fan millor el 80% de la feina d’un metge (diagnòstic per la imatge, cribratge d’alteracions genètiques...), que els doctors deixin aquestes tasques al robot i se centrin en l’altre 20% de la seva activitat.
Una segona via d’adaptació és aprofitar els avenços tecnològics per transcendir les capacitats humanes i garantir prestacions superiors i més diversificades que les de les màquines. Unes simples ulleres que facilitin informació en temps real com ja fa el mòbil signifiquen una intel·ligència humana augmentada. Amb un audiòfon ben aviat n’hi haurà prou per entendre’s en qualsevol idioma sense haver-lo après. I no és descartable que un implant permeti aviat moure objectes a distància, pensar més de pressa o disposar de més memòria.
Si a aquestes prestacions s’hi afegeixen les habilitats pròpiament humanes –flexibilitat, empatia, seducció, improvisació, etcètera–, que també es poden potenciar, els homes i dones augmentats sembla que tindran possibilitats de sobreviure a la intel·ligència artificial i de competir laboralment amb tota mena de màquines. En paraules de Wood, “les persones hem de ser cada vegada més tecnològiques però també més humanes”. I per això fa falta no només regular els avenços tecnològics, sinó un canvi de mentalitat que valori les persones més enllà de la feina que fan.
Els tecnoescèptics muden en tecnoconservador o tecnoprogressista quan s’intensifica el debat Per afrontar la robotització haurem de fer-nos més tecnològics, però també més humans