Jeff Koons i Louis Vuitton creen bosses de mà amb icones de l’art del Louvre
El museu recapta fons cedint sales per a un acte publicitari de la marca
El 6 d’abril del 2005 el Louvre va posar la La Gioconda en una sala pròpia, i ahir a la nit la Mona Lisa va aprofitar la seva independència per rebre dos-cents vips en un sopar. És la primera vegada que se senten coberts a la sala 6 del primer pis de l’ala Denon del Louvre, la mateixa que reunia legisladors amb Napoleó III. Aquesta vegada presidia Bernard Arnault I (per ordre jeràrquic, amb 41.500 milions d’euros de patrimoni, primera fortuna de França), que, com correspon al seu rang, encapçala dinastia. La seva filla, Delphine Arnault, patrona de Louis Vuitton, la l ila v d’LVMH, primera multinacional del luxe, anunciava al món la seva nova línia de bosses de mà.
Per què al Louvre i per què en aquesta secció? Molt fàcil. Els museus de tot el món busquen recursos propis. I el pròsper sector del luxe els proposa a canvi de prestigi. Amb excuses com la d’encomanar la nova línia de bosses de mà a Jeff Koons, un altre habitual de les llistes econòmiques, en el seu cas pels 58,2 milions de dòlars que es van pagar pel seu Balloon dog.
Segons l’encàrrec de la delfina de l’imperi, Koons va revisitar, com es diu, la història de l’art, una disciplina que el va seduir, estudiant, quan un professor “em va explicar l’Olympia de Manet i vaig entendre que un quadre podia lligar les disciplines, les èpoques i els éssers humans”.
Quan va rebre l’encàrrec de les bosses de mà, JK –ja es veurà el perquè de les inicials– va decidir recórrer a col·legues com Ticià, Van Gogh i l’enigmàtica italiana de Da Vinci que li van semblar aptes per il·lustrar aquests elements. Es vendran –a partir del 28 d’abril– només als 450 locals de la firma i a uns 2.000 euros.
I si algú s’ofusca perquè al minifilm promocional de Louis Vuitton, ja en línia (http://fr.louisvuitton.com/fra-fr/histoires/masterscampaign#section-da-vinci), la Mona Lisa pica l’ullet, provocativa, o perquè rep un sopar al palau reial que la Revolució Francesa va recuperar per al poble, la realitat és que Koons, amb les seves bosses de mà, va fer una transgressió més important: va modificar el sacrosant monograma de la firma. Més encara: promiscu, va confondre les seves pròpies inicials amb les de l’artesà de maletes i baguls.
“Ni la Delphine ni jo volíem una enèsima col·laboració amb un artista. Des del 2001 –va explicar Michael Burke, president de Louis Vuitton, a Le Figaro–, ni Stephen Sprouse ni Yayoi Kusama ni Richard Prince ni Takashi Murakami havien tocat el monograma. Un respecte tàcit. Koons, en canvi, va demanar que li fixéssim els límits de la seva intervenció. Li vam donar carta blanca, i al seu aire va redissenyar les estrelles i les flors, i fins i tot va barrejar les seves inicials amb les nostres”.
Va ser una audàcia que va caure bé: “Acostumo a convidar els nostres col·laboradors a proposar una idea que, en el fons, pensen que serà rebutjada. En general, el resultat és interessant per a tothom”.
El Louvre no sap no contesta sobre el sentit de la transformació de la sala 6 en restaurant efímer i remet el corresponsal a Louis Vuitton. El museu acaba d’ampliar la seva botiga, on ara Vermeer també té una maleta. Burke va sentir dir a JeanLuc Martinez, el seu homòleg del museu, que al segle XIX l’ala sud del Louvre estava reservada als artesans i a la indústria, i la nord, als clàssics.
I la firma, que acaba d’obrir museu en homenatge a l’artesanat a la seva seu fundacional d’Asnières, a la vora de París, té un peu en cada sala, ja que la col·lecció privada d’Arnault és predominantment clàssica. Per cert, amb el degut murmuri, ahir a la nit es devia parlar de la competència que per artistes interposats mantenen Arnault i el seu company de podi, François Pinault, tercera fortuna de França. Perquè fa tot just tres dies, i amb el mateix fast però a Venècia, Pinault va obrir els dos domicilis de la seva fundació a una macroexposició de Damien Hirst, en altre temps competidor de Koons, una mica vingut a menys, que ha de rellançar. I com que Pinault és, al seu torn, un dels col·leccionistes privats més grans de Koons a Europa, en aquest exercici de comunicació ningú no perd.
Koons és a París, sinònim de polèmiques des de l’enrenou provocat per la seva exposició del 2008 a Versalles i la del 2014 al Centre Pompidou (amb entrada prohibida a menors a la sala porno soft), que va batre rècords, amb 650.045 visitants. Ara un tribunal ha condemnat l’artista i el Pompidou, per plagi, a pagar solidàriament 40.000 euros, la
Koons s’inspira en Ticià, Van Gogh i Da Vinci per a les seves bosses de mà JF, que es venen per 2.000 euros L’artista regala una escultura de dotze metres a París, si la ciutat paga els tres milions que costa fer-la
meitat per als familiars del fotògraf francès Jean-François Bauret –una de les fotos del qual va inspirar en excés el Naked exposat de Koons– i l’altra per despeses de la instrucció.
Un altre problema: el ram de tulipes inflables, monumental –bronze policrom de 12 metres d’alt i unes 33 tones de pes–, “sostingut per una mà amiga”, obsequi de Jeff Koons a la ciutat de París, endolada pels atemptats del novembre del 2015, que aquest any s’hauria d’instal·lar davant del Palais de Tokyo i del Museu d’Art Modern de la ciutat.
Detall: els directors, Fabrice Hergott i Jean de Loisy, respectivament, es van assabentar per la premsa de la decisió, adoptada en conjunt per l’ambaixadora d’Obama i Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París.
“Les flors són boniques, però el gerro pot sortir car”, va dir Harry Bellet, crític d’art de Le Monde. Emmanuelle i Jérôme de Noirmont, que van ser marxants parisencs de Jeff Koons, haurien d’obtenir, del mecenatge privat, els tres milions d’euros que costaria la instal·lació. Sense oblidar, esclar, els honoraris de l’artista.