“Necessitava fer el pas”
Helena Miquel, veu de Delafé y Las Flores Azules, debuta en solitari amb ‘El sol en la sombra’ com a compositora, cantant i baixista
El seu gran avantatge, a més de virtuts personals i artístiques, és que ja és molt coneguda. I és amb aquest bagatge que la cantant Helena Miquel es llança a una carrera en solitari, deixant darrere seu les experiències amb els grups Élena i Facto Delafé y Las Flores Azules (i des de fa uns anys, només Delafé y Las Flores Azules).
Miquel (Barcelona, 1972) ha decidit posar punt final a una faceta de la seva carrera professional que pràcticament l’ha monopolitzada fins al present perquè, confessa, “va arribar un moment que vaig notar que em faltava motivació”. Un procés que va començar cronològicament el setembre del 2015, quan va fer el seu últim concert com a meitat de Delafé y Las Flores Azules, i que es va acabar aquest divendres passat amb la publicació d’El sol en la sombra (La Cúpula Music), un disc sota el seu nom, de cançons interpretades en castellà, compostes per ella i en què també s’estrena com a cantantbaixista.
La primera reacció és de sorpresa, tractant-se d’un canvi tan radical, sobretot en la seva assumpció de tasques de líder, compositora i baixista. “Fa uns anys, el 2013, vaig compondre un parell de cançons, però no amb la idea de fer un disc sinó per al documental d’una amiga meva. I va ser quan vaig començar a tocar la guitarra amb la intenció de fer una cançó de cap a cap. La vaig ensenyar a la meva amiga i li va agradar molt; per mi va ser un descobriment, i a partir d’allà vaig adquirir la dinàmica d’agafar la guitarra a casa i a veure si sortien més coses”, rememora la cantant, també periodista i actriu (No habrá paz para los malvados).
El procés ha estat llarg, ple de dubtes i angoixes, i s’intueix que uns quants maldecaps. “Durant els dos últims anys que vaig estar amb Delafé, el 2014 i 15, tenia una mica la sensació d’estancament personal; però una sensació que no tenia a veure amb ningú en concret. Vaig tenir una trobada amb l’Óscar [D’Aniello, el Delafé del grup i també el seu exmarit] en aquell moment i li vaig explicar que tenia la sensació que em faltava motivació. Ho dic perquè es vegi que no va ser una decisió que vaig prendre d’un dia per l’altre. Ell i la gent de l’equip em van fer veure que potser es devia als problemes que passàvem a causa del canvi de mànager i altres coses. Vaig decidir ser positiva, mirar endavant, i vam optar per continuar la gira durant un any i mig més. Però al final tot va sortir quan vam haver d’entrar a l’estudi de gravació per fer el nou disc de la Delafé y Las Flores Azules. Allà va ser on em vaig adonar que allò no era el que em venia de gust. Va ser una decisió molt dura i difícil, perquè era la meva vida, el meu modus vivendi. Però tenia la necessitat real d’un canvi”, resumeix amb un somriure.
A partir d’aquell moment es va posar a escriure les altres peces que acabarien donant forma al disc d’estrena. Gravava maquetes domèstiques molt bàsiques només amb guitarra i veu “i després posava fil a l’agulla amb en Marc”. Es refereix al guitarrista Marc Marés, amb qui va coincidir en la seva primera aventura musical, a l’esmentada banda pop Élena. “Ell s’ha encarregat de fer els arranjaments de tots els temes, a més de donar-me l’empenta necessària perquè això es materialitzés. Va ser fins i tot qui em va animar a tornar a tocar el baix, que és el primer instrument que vaig tocar quan em vaig ficar en això de la música”.
El producte resultant és que “les lletres i melodies són meves; amb en Marc he treballat molt els arranjaments i amb en Lluís Cots he acabat de vestir les cançons i de donar-los la sonoritat”. L’obra, en qualsevol cas, no té res a veure sonorament amb el que ha estat fent fins ara. Era una cosa premeditada? “Doncs sincerament no. El que he fet és el que ha sortit de dins meu i m’hi identifico totalment. Això sí, la meva manera natural tira cap a les parts més malenconioses... he fet el que m’agrada a mi, em sento totalment identificada amb aquest disc i el vull defensar perquè lliga molt amb mi, soc jo”.
I en aquest reflex de com és ella hi ha molt de dolç i malenconiós, que no trist ni fosc. “Reflecteix força els diferents estats per què he anat passant. Hi ha bastantes lletres de desamor i n’hi ha d’altres que fins i tot m’han sorprès, com La retaguardia, que és de tipus polític i que té a veure amb la corrupció, tot i que en realitat reflecteix el meu avorriment de la classe política”. Unes cançons escrites totalment en castellà “cosa que curiosament m’ha permès situar-me des de fora i despullar-me d’una manera molt clara i que m’ha fet sentir, cosa que en català no hauria fet. No ho sé, per fi he tret el que volia dir”.
En fi: amb els dos músics que l’han ajudada en la realització del disc, Lluís Cots i Marc Marés, ha perfilat un grup amb què faran gira les noves cançons i la nova Helena Miquel, contenta, feliç i satisfeta. La primera cita serà el 22 d’abril a la sala Sidecar de Barcelona.
La música catalana presentarà el disc en format trio a la sala Sidecar el dia 22 d’abril