Rosich i el cas Pujol
A tots els que heu vingut
Autor i director: Marc Rosich Lloc i data: Teatre Nacional Sala Petita (6/4/2017). Quina mala sort! El dia que Xavier Albertí proposava a Marc Rosich (Barcelona, 1973) que escrivís una obra de teatre pel Nacional, esclatava l’obertura del cas Pujol, és a dir, la confessió de l’expresident sobre la fortuna no declarada que posseïa a Andorra i que, assegurava, havia heretat del seu pare. De fet, la coincidència no va suposar cap dissort pel dramaturg –autor, entre d’altres, de les magnífiques adaptacions de Mequinensa de Jesús Montcada, de Pedra de tartera de Maria Barbal, de Mort de dama de Llorenç Villalonga, etcètera–, atès que a Rosich li va semblar que l’escàndol immediat que suscitava la declaració de Jordi Pujol li brindava un material preciós per complir amb l’encàrrec que li feia el director del TNC. La mala jugada de l’atzar, la mala sort a què al·ludeixo, la patiríem quatre anys després els espectadors d’A tots els que heu vingut, una de les comèdies més fluixes i banals que, al meu entendre, s’hauran vist mai al primer teatre públic de Catalunya.
Segons l’afirmació inicial que Rosich escriu en el programa de mà, l’autor i director de l’obra creu que un gran esdeveniment “necessita el contrapunt d’una mirada irònica”. La pena és que el contrapunt a l’estrepitosa remor informativa que va provocar la confessió de Pujol no va generar en aquest cas una sola engruna del producte tan fi i intel·ligent que és la ironia, ja que al dramaturg la comèdia ben aviat li va rodolar pel pedregar de la caricatura més simple. La imaginació de Rosich se n’havia anat de vacances, quan a l’home se li va acudir que la protagonista de la peça lleugera que volia construir seria una vídua de l’Eixample, militant, naturalment, de Convergència Democràtica de Catalunya.
L’actriu que millor podia representar el personatge, l’autor i director la va tenir ullada des de bon començament: hauria de ser Mercè Arànega. La memòria li duia a Rosich la bona entesa que anys abans hi havia hagut entre ell i la protagonista de Mort de dama, de manera que la vídua, de nom Magda Casals de Clarà, ara tindria el paper més destacat de la comèdia. I encara bo, perquè l’actriu, en el moment més brillant i madur de la seva carrera, ofereix a A tots els que heu vingut unes intervencions que salven la diversió d’una excessiva mediocritat. A una respectable distància, cal subratllar els parlaments d’Àurea Màrquez, en el paper de la filla petita de la matriarca. La resta de figures femenines del repartiment –Lurdes Barba, Montse Esteve i la joveníssima Mireia Pàmies– tenen una actuació correcta i serveixen amb professionalitat el poc relleu del text. La presència de “l’home de la barba bruta” (Carles Gilabert) sembla un invent desesperat per dotar d’una certa originalitat una obra menor que es mou entre un retaule costumista irrellevant i les afirmacions catalanistes més ingènues.