Holograma

No va ser tan desastrós com a París però li va faltar ben poc. Celebrar els matisos que separen les dues destrosses seria d’una candidesa patètica. Aquell monumental escarment de fa dos mesos hauria d’haver quedat incrustat al disc dur de les ments dels jugadors barcelonistes, però el van esborrar de manera estranya, irresponsable en realitat, com si no hi hagués lliçó a aprendre. Contemplar els futbolistes de Luis Enrique defensar els davanters de la Juve amb la mirada, especialment en una primera part calamitosa, va produir una sensació de déjà-vu odiosa. Dybala va girar sobre si mateix com i quan va voler, li van concedir un latifundi, a Messi el van emmordassar tàcticament i físicament. El número u va notar l’alè dels seus marcadors, una gossada de llops concentrada en una rajola. Com saben fer molt bé els italians. Aquesta va ser la diferència. En tensió defensiva, a Torí es van enfrontar la mantega i l’acer. En atac, la contundència també va ser clarament local. El còctel ideat per Allegri, barreja impossible de prosa (Chiellini) i poesia (Dybala) no va trobar una oposició a l’altura ni en el trident ni en ningú.

El Barça transita per aquesta temporada alternant miracles amb malsons, i a Torí va comparèixer la seva versió translúcida, fet un holograma, passejant els seus noms i poca cosa més, movent-se d’un sistema a l’altre fins a convertir-se en un xiclet sense gust, i no hi ha cosa pitjor en futbol que la indefinició.

La reacció va arribar després de la segona part, però va ser tardana i insuficient. Això és la Champions, una competició on els estats contemplatius es castiguen amb duresa.