La ‘vendetta’ d’Ancelotti
El Bayern ha passat de la visceralitat de Guardiola a la filosofia tranquil·la de l’italià
Carlo Ancelotti té el Bayern gairebé on el va fer arribar Pep Guardiola les últimes tres temporades. Amb l’entrenador català, l’equip bavarès va arrasar en la competició nacional, però es va estavellar en les tres semifinals que va disputar contra els tres clubs més poderosos de la Lliga. El Madrid el va esclafar el primer any (5-0 en el global), el Barça no li va donar opció en el segon (5-3) i l’Atlètic el va superar la temporada passada pel valor dels gols en camp contrari: 1-0 al Vicente Calderón i 2-1 a Munic. Carlo Ancelotti té avui el repte de començar a superar Guardiola, però per això necessita eliminar en els quarts de final un Reial Madrid que l’enyora.
Guardiola no va encaixar mai massa bé en l’establishment d’una institució tan definida com la bavaresa. Des del principi va intentar canviar moltes coses (no només l’estil de joc, massa directe per al seu gust) i només ho va aconseguir en algunes, i això entre crítiques de gent que forma la història sagrada del club, com Beckenbauer i Rummenigge. Ancelotti en va tenir prou amb un mes per ser un bavarès més. No li va caldre parlar alemany com Guardiola. Ni tan sols ho intenta. Tampoc no l’hi demanen. Quan parla del Bayern diu “casa meva” o “la meva família”.
Carletto va passar dos anys al Chelsea i se’n va anar de la Premier deixant una lliga i un anglès macarrònic. Després, va prendre
el comandament d’un PSG sense nord. La segona temporada va guanyar la lliga (títol que el PSG no s’adjudicava des del 1994) i se’n va anar de París parlant un francès encara pitjor que el seu anglès. A l’estiu del 2013 va fer cap al Madrid quan el va cridar Florentino Pérez, i en la presentació el seu castellà va ser molt més decent del que es podia esperar. Hi havia truc. La seva segona dona és canadenca, però de pares espanyols. Amb un mes ja s’havia guanyat la plantilla, congeniava amb el seu segon, Zidane, i se’l veia còmode als restaurants
El técnic italià s’ha aclimatat a la perfecció en tots els clubs que ha estat: sempre hi deixa amics
MESTRE DE L’ADAPTACIÓ
més castissos de la Cava Baja, triava amb coneixement els rioja o ribera del duero i es relacionava bé amb la premsa a Valdebebas, amb bromes a costa d’un Mourinho que començava a ser un mal record.
Dos anys després, Ancelotti va ser acomiadat pel mateix que l’havia contractat. Després d’un primer any en què havia guanyat la Champions i la Copa, el segon va ser bastant pitjor: eliminat de la Champions en semifinals pel Juventus. Florentino Pérez li va donar un ultimàtum. Podia continuar, però sense el seu cos tècnic. Atribuïa la caiguda de l’equip a la mala preparació física, i en culpava el preparador, Giovanni Mauri, i el nutricionista, Mino Fulco, nòvio de la Katia, una dels dos fills d’Ancelotti. L’entrenador va contestar que o tots o cap. Va marxar sense cap mala paraula i es va passar un any sabàtic al Canadà rebutjant ofertes.
Ancelotti va dubtar a tornar a Itàlia, però a l’estiu va acceptar l’oferta del Bayern per tres anys. El seu caràcter tranquil i sorneguer (és de Reggiolo, un poble de menys de 10.000 habitants de l’Emília-Romanya) diu que el predisposa per prendre les coses amb paciència. Rummenigge deia ahir que “el problema de Guardiola quan es va enfrontar al Madrid va ser de sobreexcitació. Carletto és igual d’ambiciós, però s’expressa d’una altra manera”. Si Ancelotti guanya aquesta Champions, serà la quarta. I ningú no n’ha guanyat més de tres. Va cap a ella.