Vida nova

Va decidir desertar del Zaire. Se l’estava jugant: si el tornaven a Kinshasa era home mort. Havia estat un atleta important al Congo. El millor del país en els 400 i els 800 m. Una raresa en un lloc d’escassa tradició atlètica i notable tradició dictatorial. En aquells temps, el Congo era el Zaire. I qui dictava les normes era Mobutu Sese Seko. Era el 1995 i l’home, que tenia 24 anys, va venir a Barcelona. Representava el Zaire als Mundials d’atletisme en pista coberta. També estudiava. Seria metge. I en el seu interval sentia certa repulsa envers el règim de Mobutu. Que malament que vivien els del Zaire! Es queixava. Aplaudia l’oposició. Se l’estava jugant. I el règim ho sabia. Va competir a Barcelona. Després va decidir aixecar el vol. Va abandonar la concentració del seu país i va sortir als carrers, allà fora. Va trobar una xarxa, una cosa precària. El van assistir altra gent del Zaire que havien emigrat temps abans. Va passar així un parell d’anys, recollint cartrons i malvivint. Després el va parar la policia. Li van demanar els papers. No els tenia.

Quantes vegades hem sentit històries similars?

El van portar al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Verneda, esglaó previ a la repatriació. Si tornava a Kinshasa era home mort. Ja ho he dit abans.

Es van formar capelletes en el món de l’atletisme. Em va trucar un entrenador, una persona familiaritzada amb el tema. A part de recollir cartrons, l’home havia continuat corrent, entrenant-se. Anava a les pistes. Li deixaven unes sabatilles. Els tècnics li prenien els temps. Continuava en forma.

Vam parlar del tema a la redacció. Fent-me passar per un familiar, vaig

Abans de desertar havia estat un atleta important al Congo; detingut, era home mort si tornava a Kinshasa

anar a veure’l al CIE. I ja em teniu allà, cara a cara davant d’ell, en una sala blanca, de parets nues. Dues cadires, dos homes. –Tu qui ets? –em va preguntar quan em va veure entrar.

–Algú que ha vingut a explicar la seva història. Si vostè m’ho permet... Li va semblar malament. Després bé. M’ho va deixar fer, explicar la seva història. Va tenir cert ressò i altres mitjans la van rebotar. Van venir dies d’angoixa: l’home s’hi jugava la vida.

La Delegació del Govern espanyol va intervenir-hi i l’home va rebre la llibertat i els papers. Va tornar a les pistes d’atletisme. Va aconseguir alguna victòria, totes a Catalunya.

Va córrer el temps i li vaig perdre la pista. Van passar vint anys. Ens vam retrobar fa uns mesos. S’havia engreixat. Tallava i servia pernils en un casament. Vam parlar. El vaig veure recompost. Tenia una esposa i un fill atleta com ell. Les coses li anaven bé, i així continuen. Ens veiem a Facebook: allà hi ha gairebé tota la nostra vida.

Penso seguir-li les passes.