L’hora de la banca
Des de l’estiu de l’any passat, les accions de bancs de la zona euro, de mitjana, s’han revaloritzat més del 60%. Encara que cotitzin un 20% per sota del preu de fa dos anys. Què ha passat a la banca en aquests dos últims exercicis per justificar aquestes oscil·lacions de preus tan marcades? Com és possible explicar que el que, per al mercat, valia 2 fa dos anys passés a valer 1 fa un any i valgui 1,6 avui? Tant ha variat en tan poc temps la seva expectativa de generació de beneficis a llarg termini? La realitat és que, bàsicament, a la major part dels bancs, les coses no han canviat tant. Fa un any guanyaven més diners que en fa dos i, tot i això, cotitzaven a meitat de preu. I aquest any no guanyen gaire més que l’anterior i cotitzen molt per sobre. Si la borsa valorés els bancs per l’últim benefici publicat, les oscil·lacions en la cotització haurien estat molt menors.
Però, evidentment, el mercat no actua amb aquesta lògica. Davant situacions de risc indeterminat, difícil de quantificar, com les grans incerteses macroeconòmiques o polítiques, la banca sol veure amplificades les prevencions que pren el mercat. Si algun sector productiu pot veure’s perjudicat per alguna cosa (menor consum a la Xina, baixos preus del petroli...), es dona per fet que, en tot cas, els bancs, que deixen diners a tots, ho passaran malament. Si, a més, estan establerts a la zona euro, amb els dubtes sobre la continuïtat de la moneda única que, a cada consulta electoral, plantegen els euroescèptics, la volatilitat de la cotització de la banca es dispara.
Més enllà del nerviosisme dels mercats, la realitat és que, transcorreguda gairebé una dècada des de l’esclat de la crisi financera, la banca de l’eurozona ha realitzat un enorme exercici de sanejament, amb dotació de provisions, retenció de beneficis, ampliació de capital i reducció de costos operatius. I que avui, malgrat operar encara en un entorn de tipus excepcionalment baixos, ja obté rendibilitats sobre el capital pròximes al 10%. Si algun dia, i aquest dia ja ha arribat als Estats Units, tornem a tipus baixos però positius, del ’1% o2% acurt termini, la rendibilitat millorarà notablement. En la mesura en què el mercat assumeixi que l’euro hi és per quedar-se, i que algun dia es tornarà a pagar alguna cosa pels diners, que els bancs continuïn cotitzant per sota del seu valor en llibres es veurà com una anomalia. Que es corregirà amb l’alça de les seves cotitzacions. I és ben possible que no calgui esperar a tenir la completa certesa que Le Pen no guanyarà a França per comprovar-ho.
Les cotitzacions pujaran després d’anys d’anomalies