“Només estem sans si el planeta està sa”
Tinc 65 anys. Soc californià. Fa 37 anys que soc casat i tinc dos fills. Jo em vaig quedara casa per criar los, era‘ mis ter mare ’. Soc eco marxista, un‘ verd-vermell ’. Simpatitzo am bel budisme zen, m’ interessa el quedi u aquest Dalai-lama, però la ci
Té una visió optimista del futur...
Sí, i és una actitud política. Soc un optimista combatiu.
N’hi ha motius?
Hi ha moltíssimes persones que han mantingut l’optimisme estant en situacions terribles, quina excusa podria trobar per ser pessimista?
La injustícia, la desigualtat crònica...?
Avui tenim la capacitat de viure bé tots al planeta, incloent-hi la resta d’animals; que hi hagi aquesta possibilitat ja és una raó per ser optimista. L’optimisme és una obligació moral i una lluita política.
Els escriptors de ciència-ficció acostumen a ser pessimistes sobre el futur.
Avui hi ha molta por, per això abunda la distòpia (utopia negativa), però acaba sent molt avorrida a més de perillosa, perquè si tots els autors diuen que el futur és dolent, acabarem amb una profecia autocomplerta.
Per què no solen encertar amb la seva idea de futur, els escriptors de ciència-ficció ?
No l’encertem mai, és impossible, massa variables i sorpreses. Entre nosaltres fem broma dient que si escrivim alguna cosa sobre el futur, segur que això no passarà.
Parli’m de nosaltres, els humans.
Els nostres gens no han canviat en 100.000 anys, som primats socials, sabem cooperar i per això hem sobreviscut. Abans que existíssim com a éssers humans ja existia un sentit de justícia.
Em parla dels bacteris?
Pensava en les mones, però és cert el que diu: cadascun de nosaltres som una cooperació de milers de milions de cèl·lules, una societat o una ecologia. És impressionant.
Cert.
Per això soc entusiasta de la ciència-ficció, perquè la ciència en si mateixa és una filosofia, una manera molt poderosa de comprendre, i la literatura, una religió, la manera de crear sentit.
...?
Potser l’univers no tingui sentit fins que comences a explicar històries sobre ell.
El tracten d’heroi del medi ambient.
Els meus llibres diuen que som expressions d’aquest planeta, per tant només estem sans si el planeta està sa.
També parla de la solitud humana.
No pots saber mai el que pensen els altres: la consciència és solitària. Has d’imaginar el que li passa a l’altre, no és una cosa automàtica, requereix esforç.
Estem condemnats a la solitud, a l’univers?
La ciència-ficció ha mentit una mica amb les històries de contactes extraterrestres. L’univers és massa gran i, tot i que estic convençut que hi ha vida, allà fora, són massa lluny, d’això tracta la meva novel·la Aurora.
Els seus lectors s’han enfadat, amb aquesta novel·la.
Perquè ataca la seva religió: aquella possibilitat de connectar amb altres éssers que ens facin millors només és una altra idea sobre la immortalitat.
Aquesta solitud fa que defensi l’ecologia, vostè?
Sí. Vivim en aquest planeta magnífic, en som part. Tots els éssers vius compartim uns 900 gens, així que realment es tracta d’una relació familiar molt estreta. Amb Chamán he viatjat a l’edat de pedra i he comprès aquella unitat.
Tractem molt malament la resta d’animals.
És terrible, cal expandir el cercle de la tribu. Però hi ha esperança, ara a l’Equador els boscos tenen drets legals, així que a poc a poc s’està començant a tractar la biosfera com una part del nostre cos, és un projecte contínuament en marxa. Una altra lluita política.
Què li sembla substancial, de la investigació actual?
M’ interessa la possibilitat de crear carnal laboratori. John Muir, mediambiental is ta californià, parlava dels animals com dels nostres germans i germanes horitzontals, un concepte molt interessant que utilitzo als meus llibres.
...
La ciència ens diu que tots els mamífers som molt semblants quant a capacitats i emocionalitat, i això és molt nou.
Sembla que les màquines seran els nostres assistents físics i emocionals...
La intel·ligència artificial són simples calculadores. Si no comprenem com funciona el cervell, no podem crear un cervell, així que tot això són fantasies.
Doncs omplen planes de diaris...
La intel·ligència artificial és una metàfora de la ciència, respon a la por que el nostre sistema sigui tan complex que ens superi, que sigui incontrolable. La ciència-ficció sempre és testimoni de les emocions de la seva època.
Com més avançada és una societat, més depressió hi ha a la seva població.
Potser la conclusió sigui que el pessimisme que ens envaeix és un luxe, perquè quan lluites per la supervivència no tens temps per això.
És ben curiós, vostè es carrega tots els mites de la ciència-ficció...
És part del meu projecte. Trec noves històries fent atenció a la nova ciència, lluny dels mites.
Què li ha ensenyat, l’home del paleolític?
Ara cuino a l’exterior, jugo a l’exterior, i escric a l’exterior independentment del clima. Soc un escriptor paleolític. Com més temps ets a l’aire lliure, més feliç et sents.