Un Barça que va de naufragi en naufragi (3-0)
El conjunt blaugrana s’obliga a un nou miracle després d’una altra pallissa
A aquest pas, la memorable remuntada contra el PSG es recordarà com una nit feliç sense conseqüències decisives. Perquè el Barça ho va tornar a fer a Torí. Va tornar a caure a la lona amb estrèpit, i torna a estar de genolls. Amb una disposició defensiva de mantega i sense aprofitar les bones ocasions, perquè en va tenir, per connectar-se al partit i tornar d’Itàlia amb un marcador més decorós, es veu obligat a un segon impossible consecutiu. No va ser un 4-0, però sí un 3-0 aclaparador. Ningú no es pensava que ho aconseguís a vuitens, i ara sembla prou improbable, entre altres raons perquè la defensa del Juventus és més fiable i perquè li hauria de fer més gols en un partit dels que ha rebut en tot el torneig per almenys forçar la pròrroga. La corda fluixa s’ha convertit en un costum per al Barça, que intentarà arreglar-ho dimecres al Camp Nou. És el càstig just a les seves pèssimes entrades en acció.
Tombat a París de sortida i sacsejat al Juventus Stadium en un no res. No pot ser. És imperdonable. Ni amb quatre al darrere, amb l’invent de donar la titularitat a Mathieu, ni amb el sistema dels tres defenses. Res no posa remei a aparèixer al camp pitjor que el rival, una Juve majestuosa que va aprofitar les grans debilitats del Barça sense pilota gràcies a un Dybala genial i a una millor col·locació en tot moment. El problema blaugrana és estructural. Els italians s’han renovat des del 2015, i els barcelonistes tot just han introduït retocs... que no l’han fet més poderós precisament. A sobre, l’equip i el seu sacrosant trident es van quedar a zero per segon partit consecutiu. Després de cada gol de la Juve el Barça va tenir un moment de reacció, però Iniesta, Messi i Suárez no van trobar la porteria contrària, protegida per un superb Buffon. Pitjor va jugar un Neymar desastrós, potser afectat per la notícia que ha estat sancionat per tres partits de Lliga.
Als tres davanters se’ls admira perquè resolen partits com els d’ahir, i ja sumen unes quantes vegades en què no ho fan. Ahir a la nit també es va trobar a faltar el sancionat Busquets, perquè Mascherano va sortir a la foto del segon i el tercer gol, però el de Badia ha estat present en altres actuacions decadents. Una paraula lligada a aquest equip.
Mentre arribaven les notícies preocupants dels fets de Dortmund, que van obligar a suspendre l’altre partit, el Juventus sortia a escalfar-se sota el ritme trepidant d’AC/DC. Un profà diria que als de Massimiliano Allegri se’ls veia el desig. A l’altre costat, el Barça amb prou feines es va estirar 12 minuts. Després d’una posada en escena discotequera i un ple que posava “It’s time” (“És l’hora”), el Juventus Stadium s’ho va passar bé. L’únic equip que va perseguir el gol després del xiulet inicial va ser l’italià. El Barça tornava a ser una ombra, malgrat els ajustos tàctics. Aquesta vegada el 3-4-3 es desenvolupava
Dybala, amb dos gols, ho va fer tot bé, mentre que el trident blaugrana va ser una ombra de si mateix
LA PUGNA DELS CRACS El Barcelona es va mostrar caricaturesc sense pilota, i amb la pilota no va saber aprofitar tres ocasions
NI AL DARRERE NI AL DAVANT
amb pilota, amb Sergi Roberto incrustat a la medul·lar, Mascherano de pivot, Messi a la banda i Rakitic de mitjapunta. En canvi, sense pilota el Barcelona s’espavilava amb quatre defenses i, amb la sorpresa a l’alineació, Mathieu, al lateral esquerre. Un galimaties. Fins i tot un principiant hauria fet el que va fer Allegri. És a dir, buscar les pessigolles al francès. Per aquella banda es va gestar l’acció que va obrir el marcador. Va centrar Cuadrado, i Dybala, una meravella, va controlar, es va girar i va rematar. El xut va ser tan impecable com contemplativa la manera de defensar de Piqué.
La Juve demostrava que havia après de la derrota a Berlín el 2015, mentre que el Barça ensenyava que no n’havia tingut prou amb la reprimenda de París. El Barcelona va intentar reaccionar, i Messi va fer una passada de delineant a Iniesta. El manxec va topar amb una mà de Buffon. L’ocasió havia estat més clara que la que va marrar André Gomes al Parc dels Prínceps i que també hauria suposat la igualada. I a sobre a continuació va venir la segona fiblada. Mandzukic va connectar una centrada endarrerida, i Dybala, una altra vegada lliure de marca (Mascherano no va estar atent), va materialitzar un altre cop amb l’esquerra. Poc més de 20 minuts i feia olor de calbot clamorós, mentre Neymar no donava senyals de vida. El davanter es va trobar amb un Alves que el va frenar en tot moment.
Luis Enrique, en el seu únic relleu, va buscar solucions i va retirar Mathieu per donar una altra oportunitat a André Gomes, que va exercir de pivot, cosa que va obligar Mascherano a passar a la defensa. 3-4-3 més clar però no va servir de res. Va gaudir de l’ocasió de Messi, que va xutar fora amb la dreta, però la Juve va ser una amenaça en tot moment, i Chiellini va fer el tercer en un córner en què va guanyar la posició a Mascherano. El Barça era cada vegada més inferior. Tou sense pilota (Allegri tenia raó) i sense prou inspiració amb l’esfèrica, perquè va tenir més opcions que a vuitens. Com la de Luis Suárez, que va desbaratar Buffon. Si no hi ha contundència ni al davant ni al darrere és impossible. Neymar va demanar penal per unes mans de Chiellini que van existir, però abans la pilota li havia tocat el pit. Aquest Barça ja és només per als que creuen que els miracles es poden repetir.