El “subjecte”

ADA Colau i el seu entorn es refereixen al partit que acaben de crear el cap de setmana passat com “el subjecte”. Un concepte fred i impersonal. Però és que partit s’ha convertit en un terme avorrible per als gurus de la nova política. Els partits estan molt mal vistos. Aquella definició senzilla i virginal del recentment traspassat Giovanni Sartori del partit com a “grup polític que es presenta a unes eleccions per situar candidats a càrrecs públics” ha acumulat tanta immundícia que fins i tot la paraula provoca urticària. Així que abans “subjecte” que partit. Qualsevol polític que aspiri a un lideratge abomina del partit i, si escau, de la ideologia.

Sis mesos després de convertir-se en alcaldessa de Barcelona, Colau va anunciar, el gener del 2016, que impulsaria una nova força política a Catalunya, a més de buscar la màxima influència possible a Madrid. Colau no volia una confluència com la que es va presentar a correcuita a les últimes catalanes, sinó un partit compacte i amb ambició. Això de les

confluències va tenir el seu moment, però la paraula ja comença a connotar popurri i certa sensació de provisionalitat.

El subjecte és d’esquerres, esclar, encara que vagin quedant enrere les consignes de l’activisme i del 15-M. Però arriba al paroxisme en l’afany d’incloure en harmonia totes les sensibilitats nacionals. Segons el seu credo, tot català que desitgi seguir a Espanya serà benvingut a l’Estat plurinacional, mentre que l’independentista podrà apuntar-se a una república catalana que compartirà sobirania amb l’Estat espanyol com aquest ho fa amb la UE. Una altra cosa és com assolir aquesta barreja prodigiosa d’aigua i oli. Colau es prepara per recollir no només els fruits de la crisi econòmica, sinó també de la institucional. Quan els trens xoquin, oferirà empara a partidaris desenganyats del procés, als fastiguejats i als detractors. I als indiferents, si en queda cap. El subjecte no els demanarà afiliació nacional.