Els efectes de viatjar
Ara que s’acosten les festes de Setmana Santa i molta gent aprofitarà per fer unes vacances, Joana Bonet reflexiona sobre els canvis que ens provoca el fet de viatjar: “Encara que en lloc de viatjar ens traslladem, moure’ns de lloc significa la pèrdua de control. Assumeixes la contradicció i l’imprevist, et dius que són estats transitoris, fins i tot alteres la noció del temps i suportes servituds: les hores d’espera, incapaces de servir per alguna cosa que no sigui esperar”.
És diumenge a la tarda, que més enllà d’una circumstància és un estat d’ànim, i el vagó de tren està en silenci. Els passatgers cabotegen, el coll doblegat, les cames estirades. Una dona de celles dissenyades a la moda llegeix La ignorància, de Milan Kundera, i passa les pàgines igual com si fossin de vidre. Dos homes miren la seva pantalla i se sostenen el front amb la mà, com si pensessin molt. Definitivament, aquesta vegada m’ha tocat un vagó educat. El protocol és el de sempre: indicadors vermells de les sortides, vint-i-dos graus de temperatura, el líquid blau del vàter que brota amb ira. Perquè el viatger freqüent coneix de memòria totes les rutines, i, a més, li agrada que no el sorprenguin, a diferència del turista que requereix el sobresalt per avivar el sentit del trajecte.
Encara que en lloc de viatjar ens traslladem, moure’ns de lloc significa la pèrdua de control. Assumeixes la contradicció i l’imprevist, et dius que són estats transitoris, fins i tot alteres la noció del temps i suportes servituds: les hores d’espera, incapaces de servir per alguna cosa que no sigui esperar. Als aeroports se sumen les hores de trànsit en què el viatger es converteix en un peó d’escacs balancejat d’aquí cap allà.
Diuen que viatjar ens canvia. Però no a tots. Quan esgarrapem cinc dies de festa, provoquem un moviment. Quedarnos sempre en el mateix punt ens converteix en bicicletes estàtiques, o almenys això sentim. Per això, planejar un viatge resulta una experiència tan prometedora. Sadolla, encara que transitòriament, la fam de varietat. Promet satisfacció, un llit enorme, un mirall d’hotel en el qual ens mirarem amb més impunitat que en el de casa, igual que si fóssim estranys. Quan viatgem adquirim una lleugeresa que se’ns fa esquiva en la vida sedentària. L’eix de coordenades espai-temps sobre el qual està inscrita la nostra vida es descompassa. Com més gran és el moviment, més lent sembla córrer el temps. Einstein ja va descriure l’efecte de “dilatació del temps”, al qual tantes voltes li va donar la ciència fins que, fa uns quants anys, un grup de físics de l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica de Garching (Alemanya) va verificar la seva predicció de la teoria espacial de la relativitat amb una precisió sense precedents. Els experiments en un accelerador de partícules van confirmar que el temps es mou més lent en un rellotge en moviment que en un altre de fix.
Quan viatgem, de vegades es produeix un alentiment íntim, espiritual. I m’agrada pensar que és una rebel·lió secreta encara que comú contra aquells mals sords, insistents i tolerables, que ens sotmeten i ens minen. El viatge entès com una càpsula de temps.
Quan viatgem adquirim una lleugeresa que se’ns fa esquiva en la vida sedentària