Jiménez inèdit
El Nobel de Literatura va crear el poemari en sis anys de retir vital a Moguer
Escrits en el retir de sis anys que el poeta va fer al seu poble natal, Moguer, els 36 poemes de Juan Ramón Jiménez que l’editorial Linteo edita sota el títol El silencio de oro mostren les reflexions del poeta sobre la tranquil·litat que va aconseguir després d’abandonar Madrid, en un període en què va escriure Platero y yo.
“De noche, el oro / es plata. / Plata muda el silencio / de oro de mi alma”. Els versos de Juan Ramón Jiménez (Moguer, 1881 - San Juan de Puerto Rico, 1958) serveixen de títol per a El silencio de oro, una recopilació que l’editorial Linteo acaba de publicar en què es recullen 36 poemes inèdits, d’un total de 83, que el premi Nobel de Literatura, el 1956, va crear durant els sis anys que es va mantenir retirat al seu poble natal de Moguer (Huelva), a conseqüència dels conflictes econòmics que la seva família va viure després de quedar-se pràcticament a la ruïna.
“El silenci és per a mi una atmosfera absolutament necessària per respirar, com l’aire”, assegura l’escriptor de Huelva, gairebé sempre un home que vivia per dintre, al pròleg de l’edició que ara surt a la llum. Durant una gran part de la seva vida, Juan Ramón Jiménez va sentir la necessitat de mantenir-se apartat del soroll, dels crits que atordeixen i de les representacions mundanes en què l’ànima s’encongeix. Per ell, el silenci era indispensable en la creació artística, en l’obra humana ben conclosa. Acostumava a escriure en una sala absolutament insonoritzada.
Després d’una època de la seva vida a Madrid, on no va aconseguir mai sentir-se bé pel soroll, la bullícia i el caos que són consubstancials a una gran ciutat, Juan Ramón Jiménez torna a Moguer el 1906, i s’hi estarà fins al 1912, refugiat en el silenci. És un temps essencial a l’obra del poeta, que comença a abandonar la influència de la poesia francesa i el modernisme per començar un camí més senzill, en què despulla la paraula de floritures i ornaments, retalla el soroll que acompanya les imatges poètiques i les presenta en la seva brillant nuesa.
D’aquella època de trobada amb ell mateix a Moguer també són altres projectes que Linteo ha publicat els últims anys, com Arte menor i Libros de amor, un poemari eròtic en què Juan Ramón canta aventures amb dones casades, solteres, estrangeres, amb la dona del psiquiatre que el va tractar després de la mort del seu pare i, fins i tot, amb monges. Són poemes marcats per l’essència d’aquells sis anys de silenci, solitud i canvi de rumb artístic que Juan Ramón Jiménez es va regalar a la seva localitat natal.
Com va passar en altres èpoques de la seva vida, algunes de les creacions artístiques de Juan Ramón Jiménez no van arribar a veure la llum en el seu moment, i, si ho van fer, pel camí van perdre esquinçalls de la seva obra. Passa amb El silencio de oro i els 36 poemes inèdits, però també amb altres composicions, algunes de les quals va acabar de recopilar la seva dona, Zenobia Camprubí, que va insistir personalment en la seva publicació.
L’època vital de recolliment i solitud que ara es reflecteix a El silencio de oro també va ser fonamental perquè Juan Ramón pogués escriure el seu Platero y yo, que pertany a aquest mateix període de reclusió a Moguer, malgrat que la primera publicació data del 1913, quan el poeta ja havia abandonat la seva localitat natal. A mesura que l’obra de Juan Ramón es va fer més segura i va recórrer el camí fins aleshores inexplorat de la senzillesa nua, i també més coneguda pel públic, especialment arran de la publicació de Diario de un poeta recién casado, va anar abandonant una bona part dels poemes d’aquesta etapa, que ara veuen la llum, atropellats per la velocitat de creuer que arriba a assolir la seva creació. Amb tot, el poeta de Huelva no els va oblidar mai completament, i fins i tot s’ha escrit que els solia retocar amb una certa freqüència.
“Es de oro el silencio. La tarde es de cristales / Mece los frescos árboles una pureza errante / Y, más allá de todo, se sueña un río límpido / que, atropellando perlas, huye hacia lo infinito. / ¡Soledad! ¡Soledad! Todo es claro y callado… / Sólo turban la paz una campana, un pájaro…”, escriu Juan Ramón Jiménez al seu poema Hora inmensa, inclòs a El silencio de oro.
El poeta considerava que el silenci era indispensable en la creació artística i en l’obra humana