Erdogan s’imposa i tindrà poders per governar Turquia sense control
L’oposició impugnarà l’ajustada victòria del president en el plebiscit amb un 51,3% dels vots
El sí es va imposar per la mínima en el referèndum constitucional per convertir Turquia en una república presidencialista en la qual Recep Tayyip Erdogan podrà governar per decret sense control parlamentari i sense separació de poders. L’ajustat resultat del plebiscit impulsat pel president –el 51,3% dels vots a favor i el 48,7% en contra– va provocar les denúncies de frau electoral per part de l’oposició, que va anunciar que n’impugnaria els resultats.
Turquia s’hauria de convertir en una república presidencialista, després que el sí es va imposar per 51,3% dels vots davant el 48,7% en el referèndum celebrat ahir. “Avui Turquia ha pres una decisió històrica en un debat que feia 200 anys que durava”, va manifestar el president Recep Tayyip Erdogan. Tot i això, el to rarament mesurat dels guanyadors i l’anunci d’impugnacions en massa per part dels partidaris del no fan témer que el resultat, lluny de calmar la tensió política, contribuirà a impulsar-la.
Erdogan, l’home fort del país, des d’avui ho és una mica més, tot i que les reformes constitucionals només entrarien en vigor el 2019, amb una doble elecció per escollir simultàniament Parlament i president. Tot i això, el to inusualment moderat de la seva intervenció, el seu aspecte esgotat i un missatge tan ambigu com conciliador –“Espero que el guanyador del vot d’avui sigui Turquia”– criden a la prudència, si no a l’estranyesa. No obstant això, va llançar un missatge a la comunitat internacional: “També els països estrangers han de respectar el resultat”.
En qualsevol cas, l’oposició ha aguantat ferma i les espases continuen alçades. Cal veure si, a mesura que es destapen irregularitats aquí i allà, els partidaris del no acaten el resultat o consideren que hi ha prou base per impugnar-lo, amb la qual cosa s’obriria una capsa de Pandora en un context polític ja fortament tensat, tant en el pla intern com en l’extern.
De moment, el número dos del principal partit opositor parla d’impugnar milers d’urnes, al voltant del 37%. El mateix ha fet un dirigent del prokurd HDP, que considera que diferents irregularitats podrien haver decantat “entre un 3% i un 4% de l’escrutini”. A poques hores del tancament, la comissió electoral va decidir donar per bons els vots que no portessin el segell preceptiu que s’estampa sobre el requadre del sí o del no.
Els resultats de l’agència oficial, Anadolu, s’anaven tornant cada vegada menys folgats per al sí a mesura que avançava l’escrutini. Quan va arribar al 99% va deixar de donar dades i poc després el president i el primer ministre van sortir a la palestra davant els seus seguidors.
El referèndum va ser criticat des del principi per polaritzar el país i les urnes confirmen que aquesta divisió és real i que parteix Turquia en dues meitats. Aquesta divisió no és només més sectària del que es pot dir en un país formalment laic, sinó que tendeix a endurir-se. També en l’espai: el mapa electoral és tossut i dibuixa, elecció rere elecció, una visió del país –i del camí que cal seguir– molt diferent a la Turquia de l’Egeu i el Kurdistan, d’una banda, i a Anatòlia. Istanbul i Ankara, com que s’han convertit en microcosmos de tota la nació, estan dividides gairebé al 50%.
EL VENCEDOR Erdogan va aparèixer moderat, amb aspecte esgotat i un missatge ambigu
TENSIÓ
Els partidaris del no parlen d’impugnar milers d’urnes per irregularitats
PARTIT EN DOS
El mapa electoral dibuixa les dues visions de país: l’Egeu i el Kurdistan, i Anatòlia
Encara que per a disgust d’Erdogan, el “fill del poble” d’Istanbul, la seva ciutat li ha donat l’esquena per la mínima, malgrat les exorbitants inversions que li ha dedicat durant l’última legislatura: un nou pont sobre el Bòsfor i dos túnels sota les aigües –un per a vehicles i un altre per a un tren suburbà–, així com una ambiciosa extensió de la xarxa de metro –encara a mitges– i un nou aeroport internacional que convertirà Istanbul, encara més, en un nus de comunicacions entre Europa, Àsia i l’Àfrica. La fantasia otomana reeditada amb el vent de la globalització. Esmirna, la tercera ciutat del país, ha tornat a demostrar que és el baluard del laïcisme republicà.
D’altra banda, no deixa de ser un èxit que, després de quinze anys al poder, almenys la meitat de l’electorat continuï donant suport a l’AKP d’Erdogan. Tot i que també és cert que tots els referèndums celebrats a Turquia des dels anys seixanta s’han saldat a favor de qui els convocava. Incloent-hi el dels militars, després del seu cop d’Estat del 1980, que si era cert l’escrutini, va acabar amb un resultat encara més ajustat que l’actual.
Arran de l’intent de cop d’Estat de juliol passat, l’AKP i la dreta nacionalista van acordar tornar a esmenar la constitució heretada
d’aquell cop militar. Tot i això, els nou mesos que han passat des del nou intent i més de tres mesos sense atemptats sembla que han desmobilitzat els partidaris d’Erdogan, mentre que l’èxit econòmic dels últims anys comença a diluirse i el turisme es retreu, sense que les controvertides apostes internacionals de l’AKP a Egipte o Síria li hagin reportat rèdits. De la mateixa manera el referèndum d’ahir no té garantit el seu objectiu de tancar una etapa. Tenint en compte l’inusual dèficit de triomfalisme en el discurs d’Erdogan, es podria tornar a obrir un espai per a la negociació, si no es tanquen totes les portes.
Cal dir que durant els últims dies de campanya s’ha intentat torpedinar Erdogan des del jacobinisme i la dreta, dient que, en cas de guanyar, tindria la capacitat de federalitzar un país ferotgement unitari des de la seva refundació. Però fins i tot els kemalistes més intransigents entenen que el problema kurd no és un afer turc sinó que té ramificacions a tota la regió. Què s’ha de fer amb Síria i l’Iraq torna a formar part del debat intern de l’antiga potència otomana. I la inestabilitat política turca no és ni ha estat mai una qüestió purament interna. De fet, ahir a la nit Erdogan, en resposta als que corejaven consignes a favor de la pena de mort entre el públic, va prometre un nou referèndum per restablir-la.