“Votar l’FN és racista; cal anomenar el racisme pel seu nom”
Thomas Guénolé, autor de ‘La mundialització desgraciada’
Cal constatar-ho: després de tant témer un debat tediós sobre identitat i emigrants, a la campanya presidencial francesa s’està parlant molt de política real. Els temes del gust de la ultradreta han estat marginalitzats. Els francesos han preferit concentrar-se en el social, les receptes econòmiques, Europa, la política exterior. En la primera volta de diumenge vinent hi ha quatre opcions amb possibilitats de victòria, una cosa completament nova.
Deixeble d’Emmanuel Todd i figura habitual en els debats mediàtics, el politòleg Thomas Guénolé (París, 1982) és professor de l’institut d’estudis polítics Sciences Po de París i de la Universitat Panthéon-Assas. L’any passat va publicar el llibre La mondialisation malheureuse (La mundialització desgraciada).
La campanya confirma que la societat francesa és una societat molt polititzada. Els francesos detesten els polítics però adoren la política. És una població molt polititzada que parla molt de política. Moltes anàlisis afirmen que els francesos s’han dretanitzat. No hi estic gens d’acord. Crec que es radicalitza cadascú en el seu espectre: els de dretes són més de dretes, però els electors altermundialistes cada vegada ho són més... I els racistes també.
Com veu les quatre ofertes en disputa?
És el que anomeno la quadripolarització de la vida política. Hi ha quatre blocs. Un altermundialista que votarà Jean-Luc Mélenchon. Un bloc pro mundialització i obert cap a les minories, tant magribins com LGTB, que votarà Emmanuel Macron. Un altre bloc pro mundialització però hostil a les minories, els conservadors de François Fillon. I finalment hi ha un bloc que és nacionalista i racista que votarà Marine Le Pen.
No tots el que voten el Front Nacional són ultradretans i racistes... Ho són. En això estic d’acord amb Emmanuel Todd, que diu que la gent del gran sud de França, del Migdia, no tenen cap excusa per votar el Front Nacional, perquè ni viuen en una zona industrialment deprimida, ni els seus ingressos són baixos, així que han de ser jutjats com el que són: purs racistes antiàrabs. Respecte a l’electorat del Front Nacional del nord, els obrers més pobres i precaris del nord, es podria dir que els voten per desesperació, però, perdoni, podrien optar per la igualtat, la redistribució de riquesa i contra la finança. Tot i això, la majoria prefereixen colpejar els
més febles, més precaris i més pobres que ells, els emigrants i els àrabs... Cal deixar de buscar-los excuses.
Hi ha un augment del racisme a França?
S’expressa amb circumloquis i al·lusions. En lloc de dir els “francesos d’origen magribí”, diuen “els musulmans” o “els emigrants”. Diuen “l’Islam no és compatible amb la República” o “França ha de defensar les seves arrels cristianes” en lloc de dir, “tinc un problema amb la gent d’origen magribí”. Això és racisme. I el fet de ser al costat dels pobres i precaris no hauria d’impedir retreure la conducta dels sectors populars racistes.
Assistim a una revolta general contra les elits?
Sí, però hi ha diferents continguts. Hi ha una revolta racista i hi ha una revolta altermundialista que defensa el proteccionisme, la redistribució de la riquesa i una transició ecològica. A qualsevol país es trobarà vostè amb aquesta dualitat. La mundialització desgraciada empeny a cada vegada més gent cap la precarietat: gent que no sap on serà socialment el mes que ve. A molts països rics això afecta la major part de la població. A França el precariat representa la meitat de la població. Llavors per què no guanyen? Perquè l’oferta està dividida entre la revolta altermundialista i la revolta racista. Quan qui aplica el programa de la mundialització desgraciada és un partit d’esquerres passa una d’aquestes dues coses: o bé hi ha un canvi de lideratge en el partit i puja un altermundialista –com en el cas de Jeremy Corbyn i gairebé en el de Bernie Sanders– o bé el partit s’enfonsa i és superat per un altre a la seva esquerra: és la dinàmica de Podem a Espanya, Grècia i de la gairebé totalitat d’Amèrica Llatina. En alguns països guanya l’oferta racista (Hongria, els Estats Units), en d’altres guanya l’altermundialisme, el Brasil de Lula, Bolívia, l’Equador... Un factor que decideix en un sentit o un altre és si el país ha patit una experiència recent de dictadura de dreta o d’esquerra. Si la va tenir de dreta, la revolta s’inclina cap a l’altermundialisme. És el cas d’Espanya, Grècia, Portugal o Sud-amèrica amb les seves dictadures militars. Quan, contràriament, l’experiència és de dictadures d’esquerra (l’Europa de l’Est), llavors l’oferta altermundialista no arriba a néixer i és l’extrema dreta la que dirigeix la rebel·lió. En països on no hi ha hagut cap d’aquestes dictadures, el cas dels Estats Units, França o el Regne Unit, apareixen els dos vectors. Crec que això és el que està passant.
Pot guanyar Mélenchon?
Qualsevol dels quatre pot estar en la segona volta. I si un dels dos finalistes és Marine Le Pen, el guanyador serà sempre l’altre. Així que hi ha una possibilitat que el candidat altermundialista guanyi: si el seu adversari en la segona volta és Marine Le Pen. Segons la meva opinió és l’únic cas. L’element decisiu és l’electorat central i l’únic cas en què aquest segment votaria per un candidat altermundialista que li fa por en termes com la redistribució de riquesa és si el seu adversari és el candidat racista. Això contradiu el que s’acostuma a dir des de l’esquerra, que “sempre preferiran l’extrema dreta que el canvi”. Però és així i cal dir-ho en el seu honor: només la meitat de la dreta optaria per Marine Le Pen, l’altra meitat o s’abstindria o fins i tot votaria per Jean-Luc Mélenchon.
“La ‘mundialització desgraciada’ ha atret la meitat dels francesos” “Qualsevol dels quatre blocs en disputa pot guanyar diumenge vinent”