Bonvehí com a símptoma
Les desconfiances entre convergents i republicans no són novetat, ni ho és la constant vigilància que exerceixen uns i altres dins del Govern i de Junts pel Sí per veure quin dels dos socis s’arronsa primer davant les dificultats per celebrar el referèndum. Tampoc és nou que els dirigents independentistes facin un discurs públic molt optimista mentre que, en privat, admeten amb realisme les dificultats per posar les urnes amb l’Estat espanyol en contra. El que sí que és nou és la voluntat de la direcció del PDECat d’amplificar les batusses amb ERC, fins i tot invocant la Fiscalia, organisme que és punta de llança del combat contra el dret a decidir. Com també és nou que Puigdemont faci explícit –via Twitter– que no comparteix les previsions de la cúpula del seu partit.
La filtració d’una conversa de David Bonvehí –secretari d’organització del PDECat– amb càrrecs municipals a Manresa (presumptament feta pels republicans) ha generat un episodi estrany i penós que es pot llegir com a símptoma de diverses coses. Primera: excés d’ingenuïtat i poca experiència de certs actors polítics que tenen tasques delicades. Segona: formulació deficient d’escenaris futurs, exercici imprescindible que exigeix més rigor en l’ús de les paraules. Tercera: intensificació de la competició –no sempre neta– entre ERC i
L’error va ser no admetre que el bon resultat obtingut per l’independentisme el 27-S no era tan rotund
PDECat amb vista a establir una narrativa de retrets davant un eventual col·lapse del procés. I quarta: manca evident d’unitat entre les dues forces que governen Catalunya i que han assumit un repte sense precedents. Si s’hagués filtrat la gravació d’alguna de les trobades que Junqueras ha mantingut i manté amb representants de les elits de Madrid i Barcelona, l’espectacle seria encara més interessant. Com ho seria la filtració d’algunes converses recents d’alts càrrecs d’ERC amb Carles Viver sobre les conseqüències penals d’impulsar una mesura o una altra.
Darrere d’aquestes peripècies, hi ha l’error més greu dels dirigents de Junts pel Sí: no admetre immediatament la nit del 27-S que el bon resultat assumit per l’independentisme no era tan ample, estable i rotund com s’esperava, anàlisi que només va formular Antonio Baños, en un atac de sinceritat que no va agradar els seus correligionaris de la CUP. Calia reescriure el full de ruta sense renunciar a l’objectiu final, però va imposar-se la por a assumir que calia més temps i més vots. Ni Mas ni Junqueras ho van voler fer, per no ser titllats de “processistes” o de “traïdors”. Ara com ara, PDECat i ERC són presoners d’aquesta por a la complexitat, amb una diferència important: mentre Junqueras lidera una opció que totes les enquestes fan guanyadora, Puigdemont va per lliure i no vol continuar. Serà compatible un final que no sigui vist com a rendició independentista amb un discurs públic tan realista i matisat com el que fan en privat els que prenen decisions?