Memòria d’una altra Espanya
Quan penses “de tot fa vint anys” és que ja no ets jove. I si de tot en fa quaranta és que t’has fet gran. Però l’avantatge en aquestes fondàries de la vida, edat de la nostàlgia, és dir el que es pensa. Pensar, per exemple, que hi va haver un període de temps en què la realitat d’una Espanya plurinacional va ser possible i no era una quimera imaginar-la. Em refereixo al temps transcorregut entre les eleccions de juny del 1977 –just fa quaranta anys– i un nefast 30 de juliol del 1982, que ens en vam anar de vacances amb la Loapa acabada d’aprovar aquella tarda per les Corts.
M’atreveixo a dir que van ser cinc anys de mútua comunicació i interès entre els mitjans i les persones amb opinió en el conjunt d’Espanya a propòsit de la pluralitat d’un país –país de països, “nació de nacions”– que, mig segle després de la II República, recuperava la democràcia. No va ser un quinquenni d’“autonomisme dogmàtic” amb la nova estructura territorial de l’Estat recollida a la Constitució del 1978. Van ser cinc anys de simpatia i empatia entre els pobles d’Espanya i les seves veus públiques per parlar sense ira i sobretot sense prevenció –com al contrari del que passa ara– de la realitat i les aspiracions de les nacions de la Península, amb el reconeixement de les “nacionalitats” –ignorades avui– emparades per la llei fonamental. Amb la Loapa es va torçar tot i així van poder passar la garlopa de don Alfonso i el recurs d’inconstitucionalitat de don Tancredo sobre l’Estatut català del 2006, per acabar plovent-li sobre mullat la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. La Loapa era una llei orgànica d’“harmonització del procés autonòmic” i aquestes paraules ho diuen tot. Llei com se sap precipitada pel cop d’Estat del 1981, però esbossada abans en el discurs d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, davant la “greu qüestió” –les seves paraules– de les reivindicacions autonòmiques.
Per a més contrast, aquells cinc anys de diàleg entre pobles van transcórrer amb un exèrcit encara sense reformar. Mentre que ara, professionalitzat i sota comandament civil, sense amenaça doncs de “poders fàctics”, és quan hi ha més por d’assumir la realitat plurinacional i trobar la via de gestionar-la. Això comença senzillament per parlar: els uns i els altres. El repte de tot país, de tota institució, és fer d’una experiència un projecte. Això es va intentar el 1977, però no se sap fer avui. Mentrestant, quina llosa de silenci i quant de mal farà.