Un gir de càmera de 360º
L’escena: Leonardo DiCaprio a Gangs of New York (2002), arengant els seus companys, disposat a atacar. La càmera en lloc de quedar-se estàtica fa un gir complet al seu voltant perquè l’espectador es faci una composició perfecta del lloc i de la tensió que es viu. Copiada fins a la sacietat, aquella panoràmica de 360º era una de les senyes d’identitat de Michael Ballhaus, el director de fotografia de Scorsese i Fassbinder, i que va fer del moviment de càmera la seva signatura.
Un gran director de fotografia no es limita a il·luminar l’escena i enfocar els actors. Proposa l’enquadrament, com seguirà la càmera els actors i el to general de la pel·lícula. Si el director confia en ell, pot portar bona part de l’autoria del film. Aquest va ser el cas de Ballhaus. No li agradaven els plans fixos. “Si una pel·lícula són imatges en moviment, la càmera s’ha de moure”, era la seva màxima. No per casualitat el seu primer mestre va ser Max Ophüls, un dels directors més elegants planificant l’escena
Per comprovar la mestria de Ballhaus n’hi ha prou amb repassar el llarg pla seqüència quan Ray Liota a Un dels nostres (1990) entra amb la parella per la porta de servei del Copacabana i la càmera els segueix a través de les cuines i passadissos fins al centre del local on els preparen la taula (l’escena es pot recuperar a YouTube).
“Vam començar a col·laborar als anys vuitanta, en una etapa baixa de la meva carrera, i va ser en Michael qui em va tornar l’emoció de fer pel·lícules”, reconeixia Scorsese. Una cosa molt certa, ja que després de la seva inicial Quina nit! (1985), Ballhaus va il·luminar alguns dels títols més gloriosos del director americà, com L’edat de la innocència (1993) o les esmentades Un dels nostres i Gangs of New York. Per aquesta última va obtenir la tercera nominació a l’Oscar –les anteriors van ser per Al filo de la noticia (1997) i Els fabulosos Baker Boys (1989)–. Tot i això, l’Acadèmia de Hollywood sempre es va oblidar d’ell, com s’havia oblidat de Scorsese durant molts anys. El director sí que va aconseguir l’estatueta per fi amb Infiltrats (2006), la fotografia de la qual, per cert, també era de Ballhaus.
És ben curiós que tot i la seva estreta col·laboració, Ballhaus era especialment sensible al tema de la violència i no li agradaven les escenes molt dures i explícites. Tanmateix, va assumir els reptes de Scorsese amb professionalitat.
Amb més d’un centenar de títols, Ballhaus també va col·laborar amb molts altres grans de Hollywood. De fet, resulta gairebé impossible no haver vist algun dels seus treballs, des del Dràcula (1992) de Coppola o Wild, wild west (1999), amb Will Smith, fins a vídeos de Madonna, com les cançons Papa don’t preach i True blue.
Una prova del seu talent l’exemplifica Paul Newman, a qui va conèixer en el rodatge d’El color dels diners. En va quedar tan sorprès que, així que van acabar el rodatge, Newman li va demanar que fes la que seria la seva última pel·lícula com a director, El zoo de vidre (1987).
El gran forjador de la carrera de Ballhaus va ser Rainer W. Fassbinder, amb qui va col·laborar en gairebé totes les seves pel·lícules fins a la mort del director alemany, el 1982. Ballhaus va reconèixer que la idea original del tràveling circular va ser de
“En Michael em va tornar l’emoció de fer pel·lícules”, va dir Scorsese de qui va ser la seva mà dreta
Fassbinder. Es va veure per primer cop a la pel·lícula Martha (1971). “El meu suggeriment va ser fer un tràveling de 180º, però Fassbinder volia una panoràmica. No era cap prodigi tècnic, vam posar una via circular sobre la qual girava la càmera”, recordava l’any passat a la revista Cineuropa, quan va recollir un Ós d’Or honorífic al festival de Berlín.
Va posar lirisme en la violència de Scorsese i efectivitat en el moviment de càmera, convertint-la en un element més per crear emocions. No és poc per a un d’aquells professionals que rares vegades brillen als annals del cinema. Ballhaus va morir dimarts passat, als 81 anys al seu Berlín natal.