May convoca eleccions al juny per blindar-se i poder negociar un Brexit dur
La maniobra de la premier agafa els laboristes sense lideratge i dividits
Malgrat haver-ho negat diverses vegades les últimes setmanes, la primera ministra britànica, Theresa May, al capdavant d’un partit que avantatja en 21 punts la desorientada oposició laborista, no ha pogut resistir la temptació de convocar eleccions. May pretén formar un Parlament més afí per poder tirar endavant una versió dura del Brexit.
Pere va negar tres vegades Jesús, i Theresa May va negar una pila de vegades la convocatòria d’eleccions anticipades. Però al final, com pronosticaven els escèptics, la seva paraula ha valgut molt poc en comparació amb la realitat aclaparadora d’unes enquestes que donen un avantatge de 21 punts als conservadors sobre l’oposició laborista. D’un costat de la balança hi havia el desig de no jugar amb la política i el procés electoral, de semblar una líder seriosa. De l’altre, la perspectiva d’augmentar la majoria parlamentària, silenciar els crítics i gaudir d’un mandat propi per negociar la seva visió personal del Brexit. A l’hora de triar, no hi ha hagut color.
Tres mil cinc-cents quilòmetres separen Londres d’Ankara, però no s’ha de ser un líder tan autoritari com Erdogan per buscar més poders, per pretendre que el poder executiu prevalgui sobre el legislatiu i el judicial, per combatre la dissidència, per controlar la moguda el màxim possible. Amb una raquítica majoria de 17 escons als Comuns i un Partit Conservador dominat ara pels euroescèptics però amb un sector important que no veu clar això d’anar-se’n del mercat únic, Theresa May ha optat per la via més ràpida, que consisteix a anticipar eleccions. Dilluns de Pasqua va informar dels seus plans a la Reina, i ahir ho va anunciar al matí a la porta de Downing Street, agafant per sorpresa una premsa britànica que, amb la Setmana Santa, fins i tot s’havia oblidat uns dies del Brexit.
Però la convocatòria està relacionada totalment amb el Brexit, com va admetre la mateixa May en dir que “es tracta d’una qüestió de lideratge, de proporcionar estabilitat i certesa, de poder negociar la sortida de la Unió Europea i els nous tractats comercials de la manera que desitgen els britànics”. A la líder conservadora se li ha vist més que mai la ploma nacionalista, autoritària i demagògica que denuncien els crítics, i que la porta a ignorar el 48% de ciutadans que van votar per la permanència com si no existissin, i els que desafien els seus designis com a “ciutadans d’enlloc” (és a dir, mals patriotes), o, en paraules del seu aliat Daily Mail, “enemics del poble”. “Tothom sap que m’he resistit a
avançar les eleccions, però al final he arribat a la conclusió que el país les necessita, i les necessita ara –va dir–. Amb laboristes, liberals i els lords disposats a obstruir i torpedinar fins als més mínims detalls les negociacions amb Brussel·les, és l’única solució”. Per això, May ha de passar per alt la llei de mandats fixos de cinc anys promoguda pel seu predecessor, David Cameron, i introduir una moció de censura contra el seu propi govern que serà votada avui als Comuns, per la qual cosa es necessita una majoria de dos terços. El líder laborista, Jeremy Corbyn, malgrat l’estat catatònic en què es troba el seu partit, ha anunciat que li donarà suport.
“Benvingudes siguin les eleccions –va assenyalar Corbyn, un dirigent honest però probablement una de les persones menys qualificades per dirigir un partit, per la seva falta absoluta de poder de persuasió, de dots organitzatius i de capacitat per oferir una visió i transmetre un missatge–. La Gran Bretanya necessita desesperadament un govern que posi per davant els interessos de la gent, que arregli una economia que s’està ensorrant, que posi fi a l’austeritat i les retallades, que millori el nivell de vida i que aconsegueixi un Brexit en el qual no ens quedem pitjor que abans”. Quan parla, fins i tot sembla un personatge seriós en els seus plantejaments de socialdemocràcia tradicional. Però quan posa fil a l’agulla és tan desastrós que fins i tot el seu grup parlamentari fa anys que intenta gestar sense èxit un cop d’Estat, i desenes de milers de tradicionals votants del Labour han abandonat el vaixell per pujar al de l’UKIP. És per això, l’imperi de la realpolitik, que May ha cedit a les pressions del partit i ha cridat a les urnes, amb l’inconvenient d’haver trencat la seva paraula, que els votants interpretin la decisió com a oportunista, i que es dediquin a la campanya set setmanes que haurien pogut ser útils per avançar les negociacions del Brexit (els comicis seran entre les eleccions franceses i les alemanyes de setembre, quan realment començarà el diàleg seriós amb Brussel·les i Berlín, ja sigui Merkel o Schulz).
D’altra banda, els avantatges potencials són enormes, sempre i quan el 21% d’avantatge dels tories sobre els laboristes es reflecteixi a les paperetes. La precària majoria de 17 escons es convertiria, segons els comptes de la lletera dels conservadors, en fins a més d’un centenar, els brexiescèptics no tindrien més remei que callar, adeu a l’obstruccionisme als Comuns i als Lords, i vent en popa amb les veles desplegades per a la visió de May d’un Brexit d’acer en el qual la immigració és més important que l’economia, i la sobirania nacional més que el comerç. Al celebrar ara eleccions, la primera ministra aconsegueix una espècie de segon referèndum no oficial sobre la ruptura amb Europa abans que es comencin a sentir de debò els efectes nocius de la sortida, quan més de la meitat del país està encara imbuït d’un fervor gairebé religiós, eufòric amb el divorci de la UE, reminiscent d’un imperi que ja no existeix. I com a valor afegit, la possibilitat del final del monopoli de l’SNP a Escòcia, la qual cosa debilitaria la demanda d’un plebiscit independentista. Però també hi ha riscos, com que les enquestes s’equivoquin una altra vegada, aquest cop contra els tories. Que els votants se sentin utilitzats. Que els liberals demòcrates canalitzin el vot proeuropeu i robin escons al govern. I fins i tot que el Labour, per enfonsat i dividit que estigui, resisteixi millor del previst, al cap i a la fi ja va perdre fa dos anys gairebé tots els escons que podia perdre, i només li queden els bastions tradicionals, on és més difícil penetrar. Que el monopoli de l’SNP es mantingui. Tot un espectacle electoral per guanyar només deu o quinze diputats seria interpretat com un fracàs. “Crec que es tracta d’un greu error de càlcul –ha acusat la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon–, a fi d’esclafar l’oposició, eliminar els enemics i interposar els interessos del partit als de la nació”. Són paraules dures, però a la Gran Bretanya tothom juga últimament molt fort des de la revolució del Brexit. “L’elecció és entre un govern fort i estable, o una coalició feble”, diu May, ansiosa de consolidar el seu poder, tenir el seu propi mandat i negociar com vulgui amb Brussel·les, abans que en l’economia vagin mal dades i la poció màgica que ha begut més de la meitat del país deixi de fer efecte. Com a filla d’un vicari, la premier se sap fil per randa el testament. “Em negaràs tres vegades abans que canti el gall”, li va dir Jesús a Pere. I així va ser.
May no va ser elegida i no té un mandat popular per fer la revolució nacionalista
Ampliar la majoria als Comuns, fer callar l’oposició i debilitar l’SNP a Escòcia
Que les enquestes s’equivoquin, que el Labour i l’SNP aguantin, i que pugin els liberals