Bonança imprevista

Antón Costas analitza la primavera econòmica: “Per primera vegada en més de mitja dècada tots els organismes estan revisant a l’alça les seves previsions. Al febrer l’FMI estimava que l’economia mundial creixeria un 3,4% el 2017. En les previsions de primavera que coneixerem els propers dies segur que l’acostarà al 4%. La seva directora general, Christine Lagarde, va afirmar la setmana passada que ‘després de sis anys d’un creixement decebedor, l’economia mundial està vivint el seu enlairament’”.

La meva professió últimament no hi toca de mig a mig a l’hora de fer pronòstics. Els meteoròlegs ho fan millor. Encara que cal recordar que aquell esperit fi i burleta que era l’economista nord-americà John K. Galbraith va dir que l’única raó que tenen els economistes per fer pronòstics és millorar la reputació dels astròlegs.

No vam ser capaços d’anticipar el que ens cauria al damunt en els anys previs a la gran catàstrofe financera del 2008. I ara tampoc no hem sabut anticipar la primavera que viu l’economia internacional, inclosa l’europea.

Per primera vegada en més de mitja dècada tots els organismes estan revisant a l’alça les seves previsions. Al febrer l’FMI estimava que l’economia mundial creixeria un 3,4% el 2017. En les previsions de primavera que coneixerem els propers dies segur que l’acostarà al 4%. La seva directora general, Christine Lagarde, va afirmar la setmana passada que “després de sis anys d’un creixement decebedor, l’economia mundial està vivint el seu enlairament”.

Aquesta primavera econòmica global té alguna cosa d’inesperat. Com saben, la tardor-hivern passada va portar un fort augment de la incertesa política. El Brexit, Trump, els populismes europeus, el procés independentista a Catalunya. Els models macroeconòmics que utilitzen els economistes per predir l’evolució de l’economia diuen que la incertesa política malmet la confiança dels consumidors i inversors en el futur i redueix el creixement. No ha estat així. El sol primaveral brilla en tota l’economia mundial. Els experts s’han tornat a equivocar.

El cas més intrigant és el de l’economia britànica. Totes les anàlisis i informes, inclosos els del Banc d’Anglaterra i el del Tresor britànic, assenyalaven que després del Brexit l’economia reduiria el seu creixement el 2017. L’elevada incertesa política faria que la confiança dels consumidors s’ensorrés, que el comerç i la inversió es reduïssin i que el creixement disminuís. Sis mesos després, la situació és la contrària. El consum s’ha disparat i les noves previsions apunten a un creixement del 2% per al 2017.

Què falla? Per què la incertesa política no afecta la confiança econòmica? Com s’explica que com més gran és el sentiment populista, més gran sembla la confiança dels consumidors? Hi ha dues explicacions.

Una és que el populisme que hi ha darrere del Brexit o de Donald Trump tingui un efecte no previst de més confiança dels ciutadans en el futur. Davant la incertesa que per a la vida de moltes persones significava el cosmopolitisme de la globalització, el populisme nacionalista els portaria més seguretat en la feina i en els ingressos. Això augmentaria la seva confiança en el futur i la seva disposició a consumir i a endeutar-se. El resultat seria l’augment del creixement que estem veient.

Una altra explicació és que els incentius monetaris i fiscals dels bancs centrals i els governs en els últims anys estan tenint finalment efectes positius. La política monetària laxa ha augmentat el crèdit i ha reduït la càrrega d’interessos de famílies i empreses. Això ha augmentat el consum i la inversió. El Banc Central Europeu, després de la seva ambigüitat inicial, i del clamorós error de l’austeritat fiscal, s’ha unit a aquest corrent. Al Regne Unit el Banc d’Anglaterra ha flexibilitzat la seva política monetària. I el Govern de Theresa May ha anunciat un programa de creixement. L’efecte a curt termini hauria estat un fort estímul al consum i al creixement. Quina d’aquestes dues explicacions és més versemblant? Jo m’apunto a la segona. El populisme no ha portat la primavera econòmica. Van ser els incentius de les autoritats monetàries i econòmiques, que finalment han fet el que s’espera d’elles en una crisi de demanda.

Què passarà a llarg termini? Molts experts sostenen que una vegada desapareguin els incentius monetaris, el mar de fons de la incertesa política acabarà per agitar les aigües calmes econòmiques de la superfície. Però i si els efectes d’un nacionalisme soft, compatible amb una globalització i integració europea raonable, fossin una millora de la productivitat que compensi els efectes negatius sobre el comerç?

Només una cosa està clara. En sabem poc. Això em fa recordar que el gran economista anglès del segle XX, John Maynard Keynes, en circumstàncies similars dels anys trenta del segle passat, recomanava als economistes ser “gent educada”. És a dir, a més d’estadística i matemàtiques, saber una mica d’ètica, sociologia, política i història per comprendre les conductes dels consumidors i inversors en situacions d’incertesa política elevada.

Els incentius monetaris i fiscals dels bancs centrals i els governs estan tenint finalment efectes positius