Naturalisme breu
Una col·lecció reuneix tota la narrativa breu del pare del naturalisme
Émile Zola no va ser només un eminent novel·lista, també va ser un gran contista, una faceta que ara es presenta en castellà en el volum Émile Zola. Cuentos completos, editat i traduït per Mauro Armiño.
Emile Zola no va ser només un eminent novel·lista francès de la segona meitat del XIX, així com el pare del naturalisme i l’autor del cèlebre article Jo acuso, contra la injusta condemna al capità jueu Alfred Dreyfus. També va ser un gran contista –en sentit estricte–, i va ser en aquesta faceta on més va conrear la narració i descripció de “la minuciositat i el detall”; de vegades entremesclant ficció i crònica periodística, de vegades centrant-se en el drama cruent amb detallades anàlisis psicològiques dels personatges. La col·lecció de tots aquests relats, seixanta en total, apareix ara en castellà al llibre Émile Zola. Cuentos completos, editat i traduït per Mauro Armiño sota el segell Páginas de Espuma.
“Els lectors són insaciables. La febre que els impulsa a informar-se dels esdeveniments més importants en l’art, la ciència i la política no els permet ignorar els més petits detalls, els fets petits, les xafarderies, la crònica de la ciutat i dels camps. Exigeixen un home més curiós que els altres, un home indiscret que consent a escoltar rere les portes i a dir tot el que sap, tot el que pensa”. Així va deixar explicat Zola (1840-1902) el seu punt de vista sobre la demanda que ell pretenia cobrir amb els seus textos als diaris de l’època.
Des de les primeres dècades del segle XIX, la puixant premsa francesa afavoria la publicació de fulletons, contes i cròniques literàries que bé podien situar-se al costat de les molt diverses notícies del dia, els successos o els mots encreuats. Tant a Espanya com en altres països europeus, escriptors notables van utilitzar aquella impagable plataforma tant per subsistir com per créixer en l’ofici. Va ser un trampolí idoni per a la promoció d’autors com Honoré de Balzac, Alexandre Dumas, Guy de Maupassant... o Émile Zola.
En la recopilació d’aquest últim escriptor que ara es publica, de gairebé mil pàgines, els relats apareixen ordenats amb criteris “literaris i vitals”, i no només cronològics, explicava ahir el responsable de l’editorial, Juan Casamayor. Els textos apareixen agrupats en cinc títols o epígrafs: Cuentos a Ninon, Nuevos cuentos a Ninon, El capitán Burle, Naïs Micoulin i Cuentos dispersos.
Els Cuentos a Ninon comencen amb un comiat en què, en to de nostàlgia, Zola dona per acabada una primera etapa netament romàntica de cants a la naturalesa provençal i primers desitjos amorosos d’adolescència. El comiat marca un gir literari cap a territoris morals, filosòfics i del més cru retrat social. Una evolució que es reafirma en els nous contes, fruit de deu anys de treballs publicats a la premsa i en què –segons expressa Mauro Armiño en el seu pròleg– Zola deixa constància de “la seva evolució des del lirisme juvenil cap al realisme”. Un realisme que oscil·la entre la descripció de situacions pintoresques i la denúncia de “la crueltat que la societat exerceix sobre els miserables, els desposseïts de la terra o, millor, els desposseïts de París”. En aquell moment la capital francesa és pastura de les excavadores de Haussmann, el prefecte que dirigeix la remodelació urbana per pal·liar els efectes de la superpoblació. D’entrada, l’operació serveix per obrir bulevards i espais lliures, per crear modernes xarxes d’aigua potable i amb clavegueres. Però a començaments de la dècada del 1860 el projecte decau i deixa la ciutat de panxa enlaire i escorxada, víctima de la corrupció, l’especulació i, finalment, de la ruptura de l’ordre social.
Les denúncies del difícil panorama per als més desfavorits (Paro) es combinen en els relats de Zola amb burles a la religió tradicional (El ayuno ) i als personatges ancorats en l’Antic Règim (Los hombros de la marquesa), però també tornant a l’època més juvenil (Las fresas), amb sàtires sobre l’educació de les nenes (Lilí )o homenatges a la generositat (La leyenda de la Capita Azul del amor).
A El capitán Burle, l’escriptor alterna històries i personatges ficticis amb el reportatge de fets reals, tècnica que té el seu gran paradigma en La inundación .Ia Naïs Micoulin ofereix ficcions absolutes preparades per allò que Armiño en diu “esquers molt diversos per a la lectura”.
La publicació dels contes de Zola repeteix la fórmula de recopilació i traducció de la narrativa breu de grans autors que en anys anteriors Páginas de Espuma va aplicar amb Edgar Allan Poe, Maupassant o Anton Txékhov. De cara al mes de novembre que ve el segell prepara els contes complets de Henry James.
En els seus contes, Zola va conrear amb especial cura “el detall i la minuciositat”