Apocalipsi zombi al Senat
Dir un disbarat és una prova habitual per saber el grau d’atenció d’un col·lega que respon mecànicament. Si no s’immuta amb la bajanada, és que no para atenció. Això va fer Carlos Mulet, senador de Compromís, queixós de la qualitat i el termini de les respostes del Govern espanyol: va preguntar si hi ha plans contra una apocalipsi zombi. L’Executiu va contestar, després de tamisar la pregunta amb el sedàs del diccionari, que té plans d’emergència, però gens específics per a una pandèmia de no-morts, atesa la seva “dubtosa probabilitat”. Bé: doncs potser no és tan dubtosa.
“La bona ciència-ficció no és mai fantasia”, postula el crític cultural Manuel Ligero. La ciència-ficció és el gènere narratiu de la paràbola social i, de la mateixa manera que vam passar de la paranoia comunista o totalitària de mitjans del segle passat, expressada en ominoses invasions extraterrestres, a la psicopatia existencial sobre la identitat i la memòria dels vuitanta i noranta, purament individualista, és a dir, postthatcherista o postreaganiana –gairebé sempre a cavall de contes de Philip K. Dick, el gran narrador de la postmodernitat–, la paràbola del segle que comença és el zombi. Per això s’estén a tot arreu, del videojoc al cinema, del còmic a la tele.
Sosté l’analista polític Jorge Dioni López que la caiguda del mur de Berlín, que va convertir el món dual en un de sol, va empènyer a l’extinció els alienígenes, el nostre altre favorit, i la crisi de l’Estat de benestar va anar gestant aquesta nova alteritat metafòrica que cristal·litza avui en l’hegemonia del no-mort. “Després de la desaparició del teixit social, neix un nou model basat en la desigualtat i l’exclusió, societat zombi, una divisió total entre infectats i supervivents sense possibilitat d’ascensor social cap amunt”. La supervivència, doncs, com l’únic objectiu i projecte, i la possibilitat de convertir-se en aquest horrible altre com a amenaça. Zombis són les antigues classes mitjanes, el mileurisme esdevingut precariat, i, per als que conserven la seva condició humana, proveïts de salaris i serveis dignes, encara ho són molt més els refugiats, immigrants, terroristes i els que desafien l’ordre. Són zombis tots els que, llançats a la cuneta del sistema-món, se’ns volen menjar perquè ens tornem com ells. Si és que potser no som ells. I com que la dinàmica és la de la pandèmia, cada vegada n’hi ha més.
Així que val més quedar-se amb la part positiva de la resposta: “Espanya disposa d’un sistema global de procediments concrets i de protocols de prevenció d’emergències, tant en l’àmbit de la protecció civil (...) com en el de les forces i cossos de seguretat”. I confiar que la invasió no sigui de proporcions apocalíptiques, ja que en aquest cas “poca cosa s’hi pot fer”, diu el Govern central. Mulet repreguntava ahir que en quins informes es basa l’Executiu per expressar tanta impotència “davant un final del món”. Tot és una broma. O gairebé.