Dia mundial de la Bicicleta

Per si no n’estan al cas, sàpiguen que avui, 19 d’abril, és el dia mundial de la Bicicleta. Els promotors diuen que se celebra per tal de promoure l’ús d’aquest vehicle, reivindicar els drets dels ciclistes i remarcar els beneficis en la salut de qui la fa servir. Encara que jo, posats a demanar, més que no pas una bici el que voldria és un bastó com el que té Joan de Sagarra, preciós, per cert. Diumenge, Sagarra ens explicava a Viure els avantatges del seu: “Dimecres passat em vaig carregar una bicicleta. I en van quatre. Va passar on havia de passar: al passeig de Sant Joan, a l’altura del carrer Rosselló, al mateix lloc on vaig fer caure el tercer ciclista fa una mica més d’un any. Va ser, com les altres vegades, un acte de legítima defensa: o em carrego el ciclista o ell em fa anar per terra a mi. Eren vora les cinc de la tarda. Jo caminava pel carrer Rosselló, en direcció Sagrada Família, i em disposava a travessar el passeig pel pas de vianants que hi ha a la cantonada del carrer Rosselló, banda mar. El semàfor es va posar verd, vaig travessar i, com tinc per costum, només posar els peus al passeig vaig allargar el bastó, que va trobar la roda de davant d’una bicicleta

Cada 19 d’abril és el dia de la Bicicleta per culpa del químic Albert Hofmann, descobridor de l’LSD

que baixava pel passeig. La bicicleta podia haver-me arrabassat el bastó –un bambú més que respectable–, però va passar el contrari: el ciclista va perdre l’equilibri i va caure per terra. Afortunadament, no es va fer mal, només es va clavar un bon ensurt”. Sagarra no allarga el bastó per maldat sinó perquè al lloc en qüestió hi ha uns arbustos que impedeixen al vianant veure si, pel carril bici, en ve cap. Si te la trobes de sobte vas a terra de totes totes.

I ¿per què avui, i cada 19 d’abril, és el dia de la Bicicleta? Doncs perquè el 19 d’abril del 1943 Albert Hofmann va fer un dels viatges amb bici més famosos de la història. Un viatge iniciàtic. Hofmann treballava de químic a la Sandoz, a Basilea, i tres dies abans havia descobert per atzar els efectes de l’àcid lisèrgic. El dia 19 va decidir repetir l’experiència però, aquesta vegada, de manera voluntària, per determinar-ne els efectes psicotròpics. Va ingerir 250 micrograms de la substància. Al cap d’una estona va començar a notar-los. Com que era època de guerra, no podia fer servir cap vehicle amb motor, de manera que per anarse’n a casa va agafar la bici. A mesura que avançava, l’efecte augmentava. Va pensar que s’havia enverinat, que s’estava tornant boig... Veia la seva veïna com una bruixa. Un cop a casa va començar a observar, amb els ulls clucs, un calidoscopi de colors i de formes, cercles i espirals, que mai no havia imaginat. Va cridar el metge de capçalera, que no hi va veure cap signe anormal, tret d’unes pupil·les enormement dilatades.

Vull creure que els ciclistes que avui celebren el dia de la Bicicleta no segueixen fil per randa el ritual que va fer servir Albert Hofmann en aquell viatge fundacional perquè, si fos així, necessitaríem moltíssims bastons, de bambú o no. Ara que hi penso: fa quatre dècades que no he pres cap LSD, i no l’he trobat a faltar. És la droga menys addictiva que he conegut mai.