Pilar Rahola La descamisada
Des de sempre la retòrica dels descamisats ha encimbellat les victòries del socialisme, fins i tot quan l’obrerisme ja s’havia evaporat amb els cigars, el Carib i els amics iranians del seu padre padrone, el gran Felipe. De fet, el concepte va donar per a tant que recordo un míting a Sevilla de fa sis o set anys (al qual vaig assistir per fer una crònica per a La Vanguardia) en què va reaparèixer Alfonso Guerra, feliçment acompanyat de Chaves, Griñán i Felipe, brandant la bandera descamisada, per bé que portava camisa i semblava de disseny. Feia dècades que governaven Andalusia, no havien bufat mai els interessos dels grans terratinents i eren els artífexs de la depriment cultura del subsidi, però la bandera descamisada donava per a una verborrea eterna. I així va arribar Susanita, amb el populisme tot a cent, una miqueta d’obrerisme i camperols, alguna clatellada als catalans i a La Caixa, i un molt d’espanyolisme ranci, sempre per soleares, que fa més andalús. Del míting al sultanat, i del sultanat al cel, que ja se sap que és a Madrid.
I d’aquesta gràcia ens arriba la sultana a Catalunya per vendre la bona nova del socialisme espanyol, ara que el català s’ha tornat disciplinat. A
Susana representa el poder en majúscules, sense vergonya, igual com el ‘padre padrone’ Felipe
més, toca homenatjar Chacón, que ja no fa ombra. Però lluny de venir amb hordes de camperols i descamisats, na Susana aterra en un fòrum patrocinat per Telefónica, Deloitte, Gas Natural (ja no recorda les seves diatribes contra La Caixa) i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, totes elles entitats representatives del descamisanat. Per descomptat, qui això escriu no té res en contra del món econòmic i financer i el fòrum em sembla de primera. La qüestió no és qui acull la senyora Susana, sinó com casa un discurs ranci populista, més propi dels rojos de principis del XX que del segle XXI, amb una feliç companyia d’empreses de l’Ibex. És a dir, com casen les paraules i els fets, aquella eterna contradicció de la política de masses. I és en la resposta on surten els colors.
Perquè sí, casa. Casa perquè Susana representa el poder en majúscules, sense vergonya, ni complexos, igual com el representa el seu padrí Felipe des de fa anys, enmig dels seus graciosos amics de iot.
Però mentre són i estan en el poder, continuen utilitzant un verb populatxer i fatu que s’assenta sobre tres potes de la demagògia: el victimisme del sud descamisat, l’esquerra salvadora i la maldat intrínseca del nord capitalista. Coneixem la cançó i el relat, i el pitjor no és que aquesta cançó sigui vàcua, populista i malintencionada, el pitjor és que és inassequible a la realitat, a les dades, als fets i al descoratjament.
En fi, escoltarem la senyora Susana, especialment interessats a saber com estomacarà entitats catalanes, l’inefable capitalisme i Trump, que passava per aquí, i tot en un fòrum de grans empreses. Serà bonic veure com recorda els descamisats.