Confusió i llenguatge bèl·lic
El tipus que més s’imposa en aquesta època de presses i una certa fatxenderia és el que més crida i el que no sent vergonya en les contradiccions del seu propi discurs. Les xarxes socials haurien d’avergonyir personatges que avui estan fent el contrari del que deien fa uns mesos. La memòria és sepultada per l’actualitat expressada contundentment dia rere dia. El personatge amb més contradiccions és Donald Trump. Però n’hi ha més. El candidat Macron sembla que no coneix Hollande, de qui va ser ministre d’Economia fins fa un any. Theresa May era partidària de quedar-se a Europa i avui és la més estricta defensora del Brexit. Erdogan ha qualificat de colpistes desenes de milers de turcs, ha privat llibertats i s’ha convertit en un president autoritari. Turquia es troba partida en dues meitats amb el dubte de si la democràcia parlamentària és compatible amb l’islam polític. Donald Trump va parlar personalment amb Erdogan dilluns a la nit per felicitar-lo per la victòria d’un referèndum qüestionat pels observadors internacionals. Turquia és part principal dels interessos geoestratègics dels Estats Units i d’Europa des dels temps de la guerra freda.
El problema de la política democràtica d’avui és que cada vegada és interpretada pels mateixos actors que menyspreen o ignoren els mitjans de comunicació hostils. Hi ha la paradoxa, tot i això, que les capçaleres més prestigioses de la premsa nord-americana han augmentat en desenes de milers en noves subscripcions des del moment en què Trump els va titllar de mentiders i que no els necessitava perquè podia arribar a milions d’americans a través de Twitter. La crítica no importa perquè la pell de la política és massa dura. El problema és la capacitat i la poca vergonya amb què es menteix sense que es demanin disculpes a ningú malgrat les evidències.
Donald Trump va guanyar les eleccions amb un programa proteccionista que posaria fi als efectes de la globalització i tornaria la grandesa als Estats Units. Va enviar centenars de tuits sobre la manipulació monetària de la Xina i ara és un dels seus aliats per enfortir el comerç amb Pequín i perquè no posi obstacles davant una probable confrontació amb Corea del Nord si el dictador Kim Jongun continua jugant amb míssils nuclears que es perden al mar o que no exploten per defectuosos. El problema serà el dia en què un d’aquells artefactes exploti en un objectiu sud-coreà o en un vaixell dels Estats Units.
Els 59 coets Tomahawk llançats sobre Síria mentre prenia una xocolata amb el president xinès a la seva Casa Blanca de Florida van rebre l’aprovació dels aliats. Però la mare de totes les bombes llançada uns dies després sobre zones controlades pels gihadistes a l’Afganistan ja van fer arrufar el nas de molts polítics mundials.
Trump està demostrant que és un president intervencionista sense complexos. El secretari d’Estat, Rex Tillerson, va manifestar durant la seva gira asiàtica: “Demanarem comptes a tots els que cometin crims contra innocents a qualsevol lloc del món”. El to bèl·lic del llenguatge ha pujat. El vicepresident Mike Pence va dir des de la zona desmilitaritzada entre les dues Corees que “l’era de la paciència estratègica s’ha esgotat”, i que el dictador de Pyongyang no posés a prova la determinació del president Trump.
Són paraules fortes que solen precedir una etapa de negociacions per resoldre un conflicte però que si no tenen efectes concrets poden desembocar en una confrontació oberta. Som els millors, els més forts i els més grans, va dir Trump dilluns de Pasqua.
Un portaveu del Kremlin va afirmar ahir que Trump és més perillós que Kim Yong-un i des de la capital de Corea del Nord es proclamava que la guerra termonuclear pot esclatar en qualsevol moment. Es continuaran llançant coets amb caps nuclears de manera periòdica. La retòrica no té cap importància però sí que és un senyal que amaga intencions polítiques de fons.
Trump ha provocat un fort cop amb míssils a Síria i un altre amb una gran bomba a l’Afganistan. Un portaavions i la seva flotilla es troben en aigües properes a Corea del Nord. El portaveu de la Casa Blanca, Sean Spicer, va fer broma dient: “No enviarem un telegrama a Corea del Nord per avisar-los sobre el que farem”.
El més inquietant és que no sabem quina és la política de Donald Trump al món. Els atacs sobre Síria sembla que van ser una reacció immediata després de veure a Fox News els nens morts per gasos lacrimògens. Una reacció a cop calent que no consta que estigui sustentada en una estratègia.
La força sembla que té més importància que la diplomàcia, els acords i les negociacions per resoldre problemes. Hi haurà qui pensarà que aquesta és la manera més expeditiva per erradicar els tirans i aturar guerres que perjudiquen les nostres vides i els nostres interessos. El món és molt complex i necessita més diplomàcia i menys retòrica bèl·lica. Lamentablement, però, la força de la paraula penetra més en la opinió pública que la gestió silenciosa de les negociacions.
El tipus que més s’imposa en aquesta etapa de presses i fatxenderia és el que més crida i el que més menteix